Publicitat
Publicitat

Compassió, resignació o negligència

Per algun motiu ens hem arribat a creure que l'estiu és una estació particularment procliu a l'alegria. Res més lluny de la realitat: els mesos d'estiu acostumen a anar relacionats amb incendis i catàstrofes naturals, amb crims infames, amb la declaració d'Hisenda i amb els intents, per part dels nostres dirigents polítics, de colar de sotamà alguna irracionalitat (la que sigui; en irracionalitats, els nostres dirigents polítics van àmpliament sobrats). Tornarem a citar T.S. Eliot, que va escriure que l'abril és el mes més cruel, sense adonar-se que el juliol i l'agost no es queden enrere. Morir-se a l'estiu és una manera especialment sòrdida i solitària de morir-se.

El problema és que, a l'estiu, les persones i la natura tenim tendència a morir-nos com ho fem tot en aquests mesos: massivament. Poden ser accidents ferroviaris, aeris o viaris, però no passa any que no hàgim de lamentar la mort col·lectiva d'una quantitat enorme de congèneres; aquí o a l'altra punta del món. I no passa canícula que no es cremin alguns milers d'hectàrees de natura, en un punt més proper o més llunyà del globus terraqüi. Ara fins i tot Felipe González (mirin, esclar, El País d'ahir) s'atreveix a escriure profunds articles sobre què s'ha de fer per evitar la cremació de masses boscoses: es veu que les experiències amb els bonsais l'han posat al dia sobre el respecte a la natura, que va brillar per la seva absència durant els seus mandats, encara caracteritzats per les pitjors herències del desarrollismo franquista.

Sigui com vulgui, ens sembla que les grans calamitats típicament estiuenques ens han reconciliat una mica amb la nostra pròpia espècie, la qual, per molt que no ho sembli, és l'espècie humana, l' Homo sapiens sapiens . Diria (és una mera percepció) que, en temps de vaques grasses, dedicàvem tots plegats més atenció a les teories de la conspiració, segons les quals l'accident del tren de Santiago podria ser un atemptat d'alguna obscura facció terrorista, i l'incendi de Mallorca alguna fosca maniobra duta a terme conjuntament pels hotelers i el govern autonòmic.

Ara ja no pensem, o no diem tant, aquest tipus de coses: tant a Santiago com a Andratx el primer que veiem són dos infeliços que han tingut la dissort de causar el que ells mateixos mai haurien desitjat. ¿Algú pensa seriosament que tant el maquinista com el paio que cremava rostolls volien res de tot això? ¿Algú pensa que, deu minuts abans que succeïssin les respectives calamitats, ells les havien considerat? Per descomptat que se'ls pot titllar d'irresponsables, però el primer que ens inspiren és compassió, perquè els veiem com a víctimes dels desastres que ells mateixos han ocasionat. Si volem ser positius, doncs, podem dir que la crisi ens ha fet avançar en la nostra capacitat de compadir-nos del pròxim. Però si no ho volem ser tant podem afirmar que, atupats i exhausts com ens trobem, hem rebaixat radicalment la nostra capacitat d'exigència. Sobretot pel que fa als nostres responsables públics.