23/12/2012

Discursos rotunds, futurs incerts

2 min

Molt interessant el reportatge que publicava Roger Tugas a l'ARA d'ahir, amb comentaris sobre el primer discurs al Parlament (sense papers ni xuletes) d'Oriol Junqueras, per part de tres savis en el tema: els consultors de comunicació política Aleix Cuberes i Xavier Peytibi, i el catedràtic de filologia catalana de la UB Josep Murgades, que a més s'anuncia com a expert en retòrica i que lamenta que els polítics no tinguin assessors en aquesta matèria, com sí que n'acostumen a tenir d'imatge: certament, és una pena que els partits no contribueixin (encara més) a disminuir les llistes de l'atur a força de crear llocs de treball perfectament inútils.

Els tres entesos coincidien a celebrar el discurs sense crosses de Junqueras com un esdeveniment parlamentari que feia temps que no hi havia hagut ocasió de contemplar, però a la vegada criticaven un cert encarcarament (allò que en diuen un llenguatge corporal limitat ) en l'actitud del líder republicà. Algun d'ells feia un exercici d'enginy per apuntar que Junqueras havia caigut en un cert hieratisme i que havia semblat "un Crist romànic". No sé de què es queixen: alguns professors es comporten dins les aules com si fossin perfectes gallines escaldades, sense que els alumnes tinguin l'oportunitat de deplorar-ho com convindria.

Sigui com vulgui, Oriol Junqueras ha tingut el mèrit de retornar a la cambra catalana l'estil gratificant dels millor oradors parlamentaris, com potser no s'havia vist des de Jordi Pujol i Josep-Lluís Carod-Rovira. No és cap sorpresa: qualsevol que hagi contemplat alguna vegada l'espectacle de l'Oriol Junqueras divulgador, explicant amb abrandament i detall la caiguda de Barcelona del 1714 a una massa de públic tan astorada com agraïda, podia esperar que el mateix personatge desembarqués a l'hemicicle equipat amb les seves millors armes retòriques. Aprofitaríem per repetir que la condició de professor no hauria d'implicar cap mena de disminució en les virtuts d'un polític, com de vegades alguns sembla que volen donar a entendre, sinó, justament al contrari, una multiplicació de les seves potencialitats.

A més, Junqueras no és l'únic líder d'aquesta legislatura amb bons dots discursius: David Fernàndez, de la CUP, també va fer un debut més que remarcable a la tribuna. I, encara que ja els tenim més vistos, és just reconèixer que Albert Rivera també discurseja amb solvència (si no fos per la seva tirada a la demagògia més barata), i que fins i tot Artur Mas, sense arribar a brillar més que en ocasions comptades, sí que sap imprimir caràcter, i una certa gràcia i vivacitat, als seus discursos i compareixences. A molta distància, en tot cas, de les sonsònies monocordes de José Montilla o de les melopees verbals de Pasqual Maragall.

De manera que ja veurem què en surt, de tot plegat, però com a mínim ens podem prometre que assistirem a debats interessants i, qui sap, vibrants i tot. Si la vibració també s'encomana a l'acció política, potser fins i tot xalarem de debò. Així sia.

stats