Dong, dong, dong, dong...

Posats a celebrar referèndums, a la bonica localitat ebrenca de Xerta n’han celebrat un sobre si les campanes del campanar del poble havien o no havien de sonar. Tal com sona, i mai més ben dit. Es veu que les campanes de Xerta havien hagut de callar de nit durant un temps, a causa de les protestes del propietari d’un hotel que afirmava que la seva suposada estridència irritava la clientela fins al punt de fer-la fugir esperitada (deu ser una clientela una mica peculiar). Però una part dels veïns de Xerta no varen estar d’acord amb aquest emmudiment campaner, la solució del problema es va posar en mans del poble sobirà i el resultat ha estat que el campanar callarà a mitjanit i començarà de bell nou la seva activitat a partir de les vuit del matí, i només tocarà les hores i no els quarts. A diferència d’altres consultes, aquesta sembla que no anirà al Tribunal Constitucional.

La primera vegada que vaig llegir una notícia sobre aquesta mena de bestieses va ser protagonitzada per un escriptor barceloní, molt escriptor i molt barceloní, que es va decidir a dignificar amb la seva augusta presència un poblet de la Catalunya profunda fent una estada en una casa de camp que uns amics li havien deixat per uns dies. El problema va ser que cada dia dematí passava per allà a prop un pagès amb el seu tractor, emetent un soroll que a l’escriptor barceloní, avesat a la música celestial del trànsit de Barcelona, li va semblar tan insofrible que va anar a queixar-se a l’alcalde del poble, que encara no ha pogut abaixar les celles.

Sembla que el problema dels tractors no s’ha estès, però d’uns anys cap aquí sí que ho ha fet el dels campanars. Fins i tot hi ha una associació de lluita contra les campanes, que deu tenir un nom que no recordo, encapçalada per una senyora que de tant en tant surt als mitjans per advertir-nos que el so de les campanes ens pot interrompre el son i això pot tenir conseqüències molt severes sobre la salut de les persones.

Bé, cadascú per allà on li enfila. Personalment, visc a poc més de cent metres del campanar del meu poble, que per cert és prou imponent, i les seves campanes toquen quarts i hores (no es pot dir el mateix de tothom) sense que m’hagin despertat mai en la vida. Potser vostès pensaran que el que passa és que dormo com un soc, però el cas és que manta vegades se m’ha estroncat el son a causa d’alguna moto a tota pastilla, de colles de joves alegres entonant cants goliàrdics, de la màquina municipal que de bon matí neteja els carrers (feina, per altra banda, més que necessària i meritòria) o fins i tot per les discussions d’alguna parella en desacord. No se m’ha acudit de moment crear cap mena d’entitat contra cap d’aquestes contingències, però sí que puc dir que, si es dóna el cas que estic despert dins el llit i sento les campanes del campanar del meu poble, em sembla un so agradable i familiar, que en certa manera em recorda que pertanyo a una comunitat. I aleshores també de vegades penso que és ben curiosa la traça i les ganes que els éssers humans tenim de perdre el temps i aïrar-nos, per dir-ho amb paraules de Josep Pla, per autèntiques collonades.