29/06/2015

Falcones obre el camí

2 min

Sens dubte estem d’enhorabona, perquè per primera vegada ens trobem davant d’un escàndol de frau fiscal protagonitzat (presumptament) per un escriptor català. Ildefonso Falcones, autor del bestseller L’església del mar, ha estat imputat per la Fiscalia amb motiu d’una (presumpta) evasió fiscal d’1,4 milions d’euros, repartits en una igualment presumpta, i sobretot complexa, xarxa societària. Home, això sí que és notícia.

Tal com apuntava ahir l’editor Bernat Puigtobella al diari digital Núvol, la imatge més o menys popular de l’escriptor (i més de l’escriptor en llengua catalana, que no és exactament el cas de Falcones) és el d’un personatge que viu de menjar-se les ungles i de fer badalls a la lluna. Figura que passem l’hivern amb un got de vi, un tros de formatge ranci i una espelma, escrivint treballosament amb un tinter i una ploma d’oca mentre ens descongelem els mocs del nas. Sense anar més lluny, servidor va tenir un sogre, al cel sia, que li preguntava a la seva filla: “Però aquest noi pot posar tres plats a taula cada dia?” Ella no va saber mai què respondre.

Per això és una excel·lent notícia que un escriptor de Barcelona hagi pogut evadir fons a l’estat espanyol per valor de gairebé un milió i mig d’euros. En un país com Espanya, on els lladres i els pocavergonyes són els protagonistes quotidians de l’actualitat, això prestigia el gremi, ni que sigui presumptament. Deixem de banda el fet que L’església del mar i la resta de la producció literària del senyor Falcones siguin una bírria de magnituds certament catedralícies, i no perquè hagi venut molts milers d’exemplars: autors com Umberto Eco, Milan Kundera, Patricia Highsmith, Albert Sánchez Piñol, Jaume Cabré i tants d’altres també s’han inflat a vendre llibres, sense que per descomptat aquesta circumstància els tregui ni una mica de mèrit creatiu. Ben al contrari, quan el talent va acompanyat de l’èxit és quan es produeix una conjunció especialment feliç.

No és el cas exactament del senyor Falcones, que també com a autor és una persona presumpta, en la mesura que encara ningú sap del cert de quines mans surten les seves espesses novel·les: corre la brama que només sap escriure esborranys, però que necessita la participació de negres (no de raça) per enllestir les seves fabulacions. Home, si disposa de més d’un milió d’euros s’ho pot sufragar, i si un dia jo mateix pogués també ho faria amb molt de gust. Però tant és, la qüestió és que un escriptor català (encara que sigui a pesar seu, perquè les opinions d’Ildefonso Falcones sobre les lletres en català sempre han combinat en perfectes proporcions el desconeixement amb el menyspreu) ens ha dignificat a tots plegats en demostrar que podem equiparar-nos, si convé, a Luis Bárcenas, a Jaume Matas o a Fèlix Millet. Ara ja sabem que podem delinquir en prosa, a veure si aconseguim fer-ho en vers, que encara seria més digne de menció. Demanem a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (o no), al Pen Club, a la Institució de les Lletres Catalanes i als instituts Llull i Cervantes que en prenguin nota, per a futures referències. Enhorabona i endavant, senyor Falcones.

stats