Publicitat
Publicitat

Fernández & Díaz, germans de tota la vida

L’interminable candidat del PP a l’alcaldia de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, ens va fer saber que fa temps que “va deixar d’anar al psicòleg quan es publiquen enquestes de vot”. És bo saber-ho perquè les últimes que s’han conegut, d’enquestes, li vaticinen una davallada de regidors que pot superar la meitat dels que té actualment, i que només són nou. Potser es quedarà amb quatre i mig, que ja li validen una altra legislatura per anar tirant de veta.

Naturalment el jove dels germans Fernández Díaz no té per què acudir al psicòleg, de la mateixa manera que la seva companya Alícia Sánchez-Camacho no té cap obligació de dir res que tingui sentit davant del Parlament quan se li pregunta pel cas Camarga, ni a l’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, se li pot prohibir que deixi de forfollar bajanades més o menys xenòfobes. Són tot coses que serien desitjables, però que no es poden exigir. El Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya deu deplorar el desistiment del candidat del PP a l’alcaldia de Barcelona a acollir-se als seus serveis, però el lliure arbitri té aquestes coses.

No passa res. Alberto Fernández Díaz va amunt i avall de la capital catalana en la seva moto, fent el ridícul a la ràdio si és necessari, mentre va considerant idees com ara que Ada Colau podria presentar la seva candidatura amb el nom de “Barcelona en Comunista”. Ada Colau i la seva coalició Barcelona en Comú no tenen en aquest columnista cap futur votant, però anomenar-los comunistes (allò que la història del segle XX ens ha ensenyat què era i què és el comunisme) és un despropòsit equivalent a afirmar que el PP és el partit de la transparència. Si de cas, seria Barcelona en Run-run, que també deunidó.

Els germans Fernández Díaz, Alberto i Jorge, són dos prestidigitadors de la política que si poden apuntar-se algun mèrit és el de la seva obstinació a l’hora d’oposar-se als interessos del seu país, que mal que els pesi és Catalunya. Ningú recordarà el seu pas per la cosa pública, ni el del regidor ni el del ministre, si no és en alguna entrada breu en alguna fosca enciclopèdia. És la mena de dirigents que ha promogut la política espanyola: persones no ja mediocres, sinó d’un nivell intel·lectual i moral francament dubtós. Són dues encarnacions vivents del principi de Peter, segons el qual hi ha persones que arriben tan amunt com incompetència demostren. El PP sabrà què fa amb personal d’aquesta mena, i no puc dir que em preocupi el que faci o deixi de fer aquest partit. Però sí que em molesta haver de pagar amb els meus impostos els salaris de personatges tan fútils com aquests, i encara més que ocupin llocs de responsabilitat que poden afectar els meus interessos com a ciutadà. El psicòleg, en efecte, poca cosa podria fer-hi. No és una qüestió de psicologia ni de psiquiatria, sinó de quadres polítics construïts a partir de gent que menysprea la idea del servei públic, per dedicar-se a les seves fixacions i a acomplir ordres.

PUBLICITAT
PUBLICITAT