Publicitat
Publicitat

Fins aquí podíem arribar

Ho explicava ahir Mònica Planas a la seva columna: el tancament de Canal 9, de la manera més bèstia possible per les autoritats i les forces policials valencianes, deu ser un dels moments més estremidors de televisió en directe que devem haver vist en tota la vida. Aterridor: " Jorge, cuéntame qué está pasando ahora ", deia un treballador de la casa. I, de sobte, el fos a negre. Sembla el final d'una història de terror. I ho és.

A la RTVV (Ràdio Televisió Valenciana) s'hi havien produït repetits episodis de prevaricació, nepotisme, desfalc, manipulació de l'opinió pública i fins i tot casos d'abusos sexuals. Sobretot sota el govern del PP. Tota la història de Canal 9 sota els mandats de Francisco Camps i d'Alberto Fabra constitueix un monument a la vergonya col·lectiva, que culmina amb el moment impresentable del seu tancament, amb les instal·lacions de Burjassot ocupades pels efectius de la policia.

Les últimes emissions de Canal 9, des que el president Fabra en va anunciar el tancament, hauran estat les úniques veritablement lliures de la seva història. Els professionals de la casa han decidit, en aquests últims dies, deixar d'obeir consignes polítiques i explicar les coses tal com són. I fins i tot el tècnic encarregat de tancar la connexió, un home conegut com a Paco Telefunken, s'ha convertit en un heroi en negar-se a obeir l'ordre ("Ens dediquem a l'electrònica, però no fem segons quines coses") i permetre, en conseqüència, que per primera vegada es fes a Canal 9 una entrevista a la presidenta de l'Associació de les Víctimes del Metro de València, Beatriz Garrote, que fins a l'últim moment va ser vetada a la cadena. Una de les principals vergonyes que ha hagut de sofrir la televisió pública valenciana va ser la d'haver de passar per alt la tragèdia del metro de València, l'any 2006: s'esperava la visita a la ciutat del papa Benet XVI i res no podia fallar; si hi havia alguna mena de brutícia calia amagar-la sota la catifa, perquè les empreses de la trama Gürtel esperaven beneficis molt generosos de la visita papal. Una cinquantena de persones mortes en l'accident es van veure postergades sine die , perquè hi havia a qui no li convenia exhibir les imatges del desastre. Encara despús-ahir, la portaveu Beatriz Garrote va haver d'accedir a les instal·lacions de Canal 9 a través d'una finestra, burlant la vigilància policial.

Plors, abraçades i crits d'indignació. Actes de subversió i de protesta, en nom de les més elementals llibertats democràtiques. El tancament de Canal 9 (com el de Televisió de Mallorca, com el d' Egunkaria ) hauria de quedar en la memòria col·lectiva com un retrat exacte del que entén el PP, principal partit del sistema polític espanyol, com a llibertat d'expressió. Són imatges i moments propis de la més fosca de les dictadures. Com que no cal esperar que pateixin cap atac de penediment, és el moment de posar-nos en marxa i actuar de debò. Pacíficament, transversalment, democràticament, lliurement. Però de debò.

PUBLICITAT
PUBLICITAT