Ja ningú parla d’atur
Segons el president del govern espanyol, un senyor anomenat Mariano, ningú ja no parla en aquest estat de crisi, atur ni recessió. Va molt ben informat: a Espanya ja només parlen d’atur quatre milions i mig de persones, que són els que els pateixen conjuntament amb les seves famílies. De crisi i de recessió tampoc no en parla ningú, excepte tots aquells que han patit una reducció dràstica dels seus ingressos i un augment fora d’òrbita de les càrregues impositives que han de suportar. Tot, bàsicament, per fer surar el sistema financer espanyol, que ha donat mostres de ser el millor del món, com va anunciar el president Zapatero.
Ara no tan sols gaudim del sistema financer més sòlid del planeta, sinó que tenim el privilegi de viure en un estat en què ningú ja no parla d’atur, crisi ni recessió. Potser seria més breu i més clar afirmar que vivim en un estat en què, senzillament, ningú ja no parla. De res. És una manera com una altra d’estalviar-se discussions inoportunes. El president Rajoy i el seu govern han donat mostres més que evidents del seu gust per tallar por lo sano, no fos cas que ens equivoquem d’idea. España y yo somos así, señora.
Espanya és una idea que tal vegada pot arribar a ser digna de respecte, si no es tracta de l’Espanya que predica el PP: que bàsicament és un delicte continuat i pertinaç d’extorsió. Vostè sigui espanyol, tant si li agrada com si no li agrada, i nosaltres el convertirem en una víctima d’un sistema que encara ningú no s’explica del tot. Com a bon espanyol que sóc, m’agradaria d’allò més que algú m’expliqués quins avantatges obtinc de la meva condició nacional. Ser espanyol deu ser collonut i tenir molts avantatges, sens dubte, però sóc tan ase que encara no n’he descobert ni un; i sí, en canvi, una pila d’inconvenients. Sóc espanyol, sí, això és innegable. Però un espanyol que tristament no s’adona de la grandesa d’Espanya.
Què hi farem, caram (i no ho dic per la monja). A diferència del president espanyol jo sí que sento a parlar de crisi i de recessió, i molt particularment d’atur. Però deuen ser extravagàncies que se’ns acudeixen a mi o a les persones que m’envolten. Ara mateix ningú no dubta que Espanya és un estat més pròsper que cap altre, on tothom lliga els gossos amb llonganisses. Només hi ha tres dolents de la pel·lícula, per motius diferents, que es diuen Luis Bárcenas, Artur Mas i Pablo Iglesias, que vénen a ser el bueno, el feo y el malo. Seguint amb els símils del western, el PP acostuma a aconseguir els seus governs per un grapat de dòlars. Es presenten com un partit polític, i no diré que no ho siguin, perquè estan constituïts com a tal. Però a mi em recorden molt més altres bandes menys recomanables, i que no esmentaré per discreció. Que aquestes eleccions serveixin per foragitar-los d’una vegada. Si em permeten la confessió personal, jo ja no puc suportar-los més. I no em refereixo només al PP, sinó a uns quants més. Em sembla que hem tingut un excés de paciència. O de conformisme, que és pitjor.
