Publicitat
Publicitat

Julià de Jòdar i la Secundina, al Parlament

Difícilment podia començar millor aquesta onzena legislatura del Parlament que amb tot un Julià de Jòdar obrint, com a president de la mesa d’edat, la sessió constitutiva. En principi, l’únic motiu perquè aital honor recaigués en Julià de Jòdar és purament biològic: ell és el diputat més vell (té setanta-dos anys) de la cambra ahir constituïda. Així és com ho marca el protocol.

Però Julià de Jòdar és alguna cosa més que un senyor una mica granadet. Autor de novel·les com El trànsit de les fades, L’home que va estimar Natàlia Vidal, El metall impur, Noi, has vist la mare amagada entre les ombres? o La pastoral catalana, sembla impossible discutir que Julià de Jòdar és un dels millors escriptors en llengua catalana de les últimes dècades. Potser això no impressiona ningú, i tampoc no cal, però a mi sincerament em va emocionar que les primeres paraules d’una legislatura com aquesta, que es presenta com a decisiva, vinguessin d’un escriptor certament decisiu com Julià de Jòdar.

Jòdar ens va regalar un speech sobre els seus orígens familiars (a Cartagena i a Vélez-Blanco, Almeria), sobre la seva trajectòria com a activista de l’independentisme dels anys vuitanta i noranta, i també va tenir espai per recordar el gran Ovidi Montllor, quan deia que ja no ens satisfan les molles i ara volem el pa sencer. Julià de Jòdar va ser encara més contundent en reformular el dictum montllorià amb una sentència per recordar: “No volem canviar de gàbia, sinó fugir-ne”.

Julià de Jòdar és inequívocament un home d’esquerres, i també és espriuà. I no va citar l’Espriu de La pell de brau sinó l’Espriu més, diguem-ne, gamberro, aquell que en un dels seus relats donava protagonisme a la Secundina, una serventa que lamentava que “talli qui talli el bacallà, una sempre es queda de portera”. Julià de Jòdar va fer vots perquè no ens succeeixi altra vegada això, després de gairebé quatre dècades en què Catalunya s’ha vist obligada a fer de portera de l’estat espanyol (i afegiria que les Balears es dediquen a netejar la tassa del vàter, i de vegades sense productes de neteja sinó amb les mans).

Aquests dies es parla molt de representativitat, com si una presidenta independentista no donés garanties de ser prou demòcrata. De fet, Carme Forcadell ja ha rebut advertiments d’alta qualitat democràtica com el del púgil Xavier García Albiol, que no l’ha amenaçada de ventar-li un mastegot, com va fer una vegada el líder del PP català amb un contrari, sinó de no permetre-li que es desviï “ni un centímetre”, no se sap ben bé de què.

Julià de Jòdar, ara diputat de la CUP, va obrir la legislatura amb un discurs brillant que el senyor Albiol faria bé de fer-se llegir mentre dóna cops de puny damunt la taula. Quan Julià de Jòdar deixi el seu escó, si tot va com està previst, tindrà setanta-quatre o setanta-cinc anys. Esperem que aleshores ens regali les neurones amb la seva pròxima novel·la. I que la Secundina deixi de fer de portera i comenci a tallar el bacallà.