L’assassí era el majordom

Com a colofó a la passió i mort de Rita Barberá, i per recordar-nos allò que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena, han aparegut veus autoritzades dins el PP que reclamen una revisió (a la baixa, no cal dir-ho) del pacte amb C’s, per evitar que es puguin produir noves desgràcies. Van començar lamentant-se de la pena del telediari, i ara han descobert la pena del soci, tan rotunda que pot resultar letal.

Era el que ens faltava: després d’una setmana repugnant carregant literalment el mort a tothom (primer als mitjans de comunicació, després als partits de l’oposició, a continuació a la part de la ciutadania que té la desvergonya d’enfadar-se amb els polítics corruptes, i finalment al món sencer); després d’haver de suportar l’espectacle gens edificant dels llagrimots i les cares de pena dels companys de partit que un dia abans del seu decés haurien sortit esperitats només de veure l’exalcaldessa de València (Enric Millo, suspenent la seva entrevista a Els matins de TV3 perquè es trobava “massa afectat”, premi anti-Gaudí al comediant més depriment); després del vendaval de declaracions i contradeclaracions enverinades de tots contra tots per acusar-se de qui s’havia de sentir més concernit pel fet que “Rita s’hagués mort de pena” (una imbecil·litat que només pot circular impunement en una societat educativament destrossada); després, en resum, d’haver-nos esgarrifat amb aquesta exhibició atroç d’una part del pitjor de la condició humana, al final resulta que la culpa de la pena que va matar Rita Barberá la té el pacte que el PP, en la seva pristina candidesa, va subscriure amb els C’s d’Albert Rivera. El subtext d’aquestes peticions de revisar-lo a la baixa també és d’una claredat inequívoca: si les condicions que varen imposar els guardians de l’ortodòxia del partit taronja (aquell temible Girauta!) per als càrrecs imputats (perdó, investigats per la justícia) no fossin tan ferrenyes, a Mariano Rajoy no li hauria calgut servir en safata de plata el cap de Rita Barberá, per tal de fer veure que el pacte en qüestió, i la mateixa existència de C’s, serveixen per a alguna cosa. Les ànimes (en pena, és clar) del PP es varen veure obligades a oferir un sacrifici al ferotge drac anomenat Albert Rivera, i el sacrifici al començament només era polític, però ha acabat essent humà, perquè la víctima, ai las, s’ha mort (de pena, com sabem tots).

El raonament és tan obscè que pot semblar que ens movem dins algun subgènere extrem de la pornografia, però en realitat el que tenim entre mans és una novel·la victoriana de misteri, d’aquelles en què, després i només després que tots i cadascun dels personatges haguessin aparegut com a sospitosos del crim, al final l’assassí era el majordom. Donàvem per fet que l’únic rol d’Albert Rivera en política consistia a polir la coberteria i netejar l’escopidora dels líders del PP, però ha acabat resultant que també és capaç de matar de pena i de pacte. Qui ho havia de dir. Mentre no ens acabin matant a tots plegats de fàstic, no serà res.