Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

L’estratègia de l’unionisme

Ves per on, aquest dilluns he sentit el flamant candidat a la presidència Xavier García Albiol dient el primer missatge no tan sols intel·ligible sinó fins i tot intel·ligent que li he sentit dir en la seva ja massa llarga i grumollosa trajectòria política. Intel·ligent des del punt de vista dels seus objectius, que em penso que no cal dir que no són els meus. Ha estat en l’entrevista que li ha fet Òscar Fernàndez a El matí de Catalunya Ràdio, i el resum seria aquest: “Si hi ha una gran mobilització de vot, els partits que volem una Catalunya dins Espanya podem guanyar. I l’endemà de les eleccions ens haurem d’asseure”. Gran jefe Toro Sentado, n’Albiol.

Amb aquestes paraules Albiol revela sense voler l’estratègia de l’unionisme: aconseguir mobilitzar tot l’electorat que puguin entre el PP, Ciutadans i satèl·lits (sense descartar el PSC i UDC, em temo) per tal de bastir un gran bloc favorable a la unitat d’Espanya que es pugui confrontar a una previsible majoria del sobiranisme i/o l’independentisme. Amb ell al capdavant, és clar. Un resultat de 50%/50%, o de 60%/40%, els semblaria suficient per impugnar un plebiscit que neguen però al qual s’han abocat de cap. És probable que Albiol no se n’hagi adonat, però ha fet un discurs més plebiscitari que ningú: o això, o allò. I prou.

I la resta de les seves paraules? Els habituals i detestables insults contra els immigrants i les invocacions tragicòmiques a la unitat d’Espanya, que recorden allò que deia una folklòrica exaltada: “ España no se acaba en el mar; hay barcas pa’ seguir”.