22/12/2012

L'hora de la poca el·lipsi

2 min

Doncs al final ahir no hi va haver apocalipsi: ni maia, ni asteca, ni catalana, ni espanyola. Una llàstima per als comercials de pompes fúnebres, però un alleujament per als dependents de les botigues de roba, que encara seran a temps d'oferir les rebaixes de gener, que enguany tots esperem molt especialment. Hauria estat una pena no tenir l'ocasió d'emprovar-nos les noves talles grans de Zara, després d'haver paït tots els sopars i dinars que ens esperen d'aquí fins a començaments d'any.

No hem tingut apocalipsi, doncs, però sí que hem assistit a l'eclosió del fenomen de la poca el·lipsi (i ja em perdonaran la broma). L'el·lipsi és un dels recursos més importants per a la construcció de qualsevol relat: consisteix en l'elisió de qualsevol informació que de ben segur que ocuparia un lapse massa important de temps, però que no afegeix res de substancial a la narració que tenim entre mans. Dit d'una altra manera, l'el·lipsi consisteix a saltar-se allò que no fa falta per construir una història. No hi ha cap novel·la, cap conte ni cap pel·lícula mínimament solvent que no faci servir l'el·lipsi, però, si hem de posar-ne un exemple, posarem el més famós de tots: Stanley Kubrick, a 2001: una odissea de l'espai , va batre tots els rècords el·líptics en aconseguir saltar, a penes en un fotograma, dels primats que jugaven amb un os als Homo sapiens sapiens que construeixen naus espacials per recórrer les galàxies. De la prehistòria al futur en menys d'un segon: d'això se'n diu una aplicació extremadament eficaç del principi d'economia narrativa.

Res de tot això no acompanya l'inici d'aquest nou cicle de la política catalana. Aquí no hi ha ningú que s'estalviï ni un mot de lletra: des de les explicacions del nou govern a propòsit del pacte entre CiU i ERC, que el president Mas ha fet tan extenses com convingui, fins a les reconvencions dels grips de l'oposició (l'abstenció perpètua del PSC, la negació igualment perpètua del PP, el malestar d'Iniciativa, les admonicions de la CUP), fan pensar en una legislatura en què tothom té molt a dir però ningú té res a proposar.

I això és el que és greu. "D'allò que no se'n pot parlar, cal guardar-ne silenci", deia Wittgenstein. Però aquí estem als antípodes d'aquesta recomanació tan sàvia: ningú sap exactament de què s'ha de parlar, però tothom parla pels descosits. Molt especialment, els representants del poble de Catalunya, i, de manera encara més acusada, els representants de la sobirania espanyola, sobretot els que ocupen algun càrrec al govern. Tothom diu el primer que li ve al cap, i la majoria de les idees apunten cap a una forma o altra d'apocalipsi. Hi ha una feina que els mitjans hauríem d'assumir: fer menys cas de la primera improvisació que eructi un o altre dirigent, i mirar de filtrar les escorrialles de l'opinió publicada, ni que sigui per no fer-nos mal a nosaltres mateixos. Concedir una oportunitat a l'el·lipsi, amb l'objectiu de fer menys visible l'apocalipsi que alguns desitgen i propugnen.

stats