06/10/2015

L’imperi de la llei

2 min

El president del Tribunal Suprem, el senyor Carlos Lesmes, afirma que fer respectar la llei mai pot ser considerat una ofensa. Alguna cosa feia pensar que s’estava referint al president Mas, a l’exvicepresidenta Ortega i a la consellera Rigau, que la setmana que ve hauran de comparèixer davant de la justícia acusats de robar “los chuches” de la nena de Rajoy. Però com que abans-d’ahir el president espanyol va aprendre a pronunciar l’expressió “separació de poders”, ens tranquil·litzem i donem per fet que les expressions de l’alta magistratura que representa el senyor Lesmes no tenen res a veure amb cap estratègia política del govern espanyol sobre el procés català. Tot plegat és pura casualitat.

Tot amb tot estem d’acord en una cosa amb el senyor Lesmes, i és que en general és bo que es respecti la llei. No tan sols els governants i els polítics, sinó la ciutadania en general. Ara bé, parafrasejant Raymond Carver, també és necessari saber de què parlem quan parlem de llei. Existeixen a prop nostre països amb una tradició legislativa molt sòlida, com és el cas del Regne Unit. I d’altres, en canvi, com Itàlia o Grècia, on això de la legalitat ha anat sempre a batzegades. A Espanya la llei també ha tingut una forta tendència a l’ondulació.

No fa tants anys, per exemple, a Espanya governava el règim franquista, que també va fer les seves lleis i que s’havia de respectar. Com la que es deia de vagos y maleantes, per exemple, o com l’entramat legal que va portar Salvador Puig Antich i molta altra gent a la pena de mort dictaminada per l’Estat. Sempre d’acord amb la llei vigent, per descomptat.

Per posar exemples molt més recents: al ministre Wert se li va acudir confeccionar una llei per espanyolitzar els nens catalans (en les seves paraules literals), de la mateixa manera que el ministre Ruiz-Gallardón va voler modificar la llei (vigent) a fi de penalitzar les dones que es veuen en el tràngol d’un avortament, o que al president Bauzá li va semblar oportú fer un decret de símbols i un altre de trilingüisme que només perseguien l’arraconament de la llengua catalana a l’ensenyament públic de les Balears, decrets que per cert l’actual govern illenc ja ha derogat. La llei té això, que se l’ha de respectar però també pot fluctuar bruscament, sobretot quan es força el sentit comú.

En democràcia només hi ha una cosa clara, i és que la llei no es pot fer servir barroerament per perseguir una o altra ideologia, sigui l’independentisme, el comunisme, la socialdemocràcia o el feminisme radical. En canvi, sí que existeixen lleis molt clares i generalment indiscutides contra els lladres, i també dels lladres de diner públic. Es poden dir Jaume Matas, Carlos Fabra, o, presumptament, Luis Bárcenas (i totes les misterioses inicials, encara no aclarides, que apareixen als seus quaderns), Iñaki Urdangarin o la infanta Cristina. Un lladre és un lladre, i sobre ell sí que cal que caigui l’imperi de la llei. Fins i tot el de la llei divina: no robaràs, ordena el setè manament. Mariano Rajoy i el seu govern, que són gent de missa, haurien de saber-ho.

stats