Publicitat
Publicitat

Me sobren paraules

La característica que més defineix la trajectòria dels Antònia Font és que sempre varen anar sobrats. Sobrats de talent, sobrats de solvència, sobrats d'imaginació, de capacitat de mirar cap endavant, de bon humor i de confiança en el que feien

Tal vegada la característica que més defineix la trajectòria dels Antònia Font (AF per als amics i coneguts) és que sempre varen anar sobrats. Sobrats de talent, sobrats de solvència, sobrats d'imaginació, sobrats de capacitat de mirar cap endavant, sobrats de bon humor i de confiança en el que feien. Sabien que eren bons, molt bons; n'estaven completament segurs, però mai no s'ho varen prendre seriosament. Aquest és un dels ingredients principals del seu encant i del seu atractiu: en un món ple de torrapipes que un bon dia s'aixequen del llit havent decidit que són els reis del mambo, els AF, en canvi, eren autèntics reis del mambo que cada dia s'aixecaven preguntant-se en què es podien estar equivocant. Això que acabo de dir no és cap dejecció cap a ningú: per fortuna, avui l'escena musical catalana és plena de noms propis que li aporten interès i excel·lència. Ja no depenem d'un sol referent, o d'un parell, sinó que en tenim molts més. I ho demostra el fet que ens podem acomiadar serenament dels AF, quan a ells els ha semblat oportú de fer-ho: hi ha d'altres bandes, hi ha d'altres veus, i en qualsevol cas tenim la certesa que sempre ens podrem acollir al llegat inqüestionable que els AF ens deixen repartit al llarg dels vuit discos que atresora la seva trajectòria creativa.

Uns discos (el seminal Antònia Font, el sorprenent A Rússia, el clàssic Alegria, l'espectacular Taxi, el memorable Batiscafo Katiuscas, l'impressionant Coser i cantar, l'obra mestra que és Lamparetes, el testimoni de rigor i exigència artística que constitueix Vostè és aquí) que ens demostren que els AF, en efecte, anaven sobrats en moltes coses, però que una, i no pas menor, era el valor literari de les lletres de les seves cançons. Hi ha grups capaços de construir grans cançons a partir de lletres irrellevants; els AF, en canvi, igualen l'aposta de la qualitat tant pel que fa a les melodies com als desenvolupaments, com als arranjaments, com a les lletres de cadascun dels temes. Un dels ingredients extra de la magnificència dels AF és que no tan sols han fet cançons pop que, com a tals, són capaces de seduir l'ànima i la memòria de qui les escolta, sinó que, a més, hi han aportat unes lletres que inevitablement (de vegades a pesar de la seva aparent dificultat) han aconseguit gravar-se per sempre en l'educació sentimental d'una generació sencera (com a mínim; ara falta esperar-ne la posteritat que els pertoca).

Entre Jaume Sisa i Franco Battiato, entre Bob Dylan i Les Luthiers, entre Pulp, els Pixies i Jacques Brel, entre Frank Sinatra i King Crimson, entre Mike Oldfield i Jacques Tati, entre la ciència-ficció de sèrie B i el lirisme romàntic, entre el western i el costumisme mallorquí (tant urbà com rural), l'univers de les lletres dels AF no ha fet més que expandir-se i augmentar de graduació i d'intensitat cançó a cançó, disc a disc, concert a concert. Afegint matisos, llimant arestes. És clar que, per a l'èxit d'aquestes lletres, eren fonamentals la veu vellutada, cada pic més madura, d'en Pau Debon, que ha estat l'encarregat de defensar-les en primera persona, donant la cara i el cor. I, per descomptat, la vestimenta de luxe que els han donat els arranjaments que aportaven cadascun dels membres del grup: Jaume Manresa als teclats i a la inventiva; Pere Debon i Joan Roca, respectivament a la bateria i al baix, i tots dos plegats al rigor i a la sobrietat; Joan Miquel Oliver, a la guitarra i a l'elegància.

Però, a pesar de tot el luxe musical que les envolta, les lletres dels AF no haurien brillat com brillen si el mateix Joan Miquel Oliver no fos un excel·lent escriptor. La seva qualitat literària es pot rastrejar no tan sols en els discos del grup i en els que ha publicat en solitari (que també compten amb lletres magnífiques: escolteu Hansel i Gretel i reprimiu, si podeu, les llàgrimes d'emoció), sinó també en els llibres que ha donat a conèixer en la seva faceta com a escriptor: el llibre de poemes Odissea trenta mil, l'antinovel·la El misteri de l'amor i el recent vodevil Un quilo d'invisible. En vers, en prosa o en diàleg dramatitzat, cantada o llegida en silenci, l'escriptura de Joan Miquel Oliver sap conciliar els referents culturals i literaris més aparentment allunyats en una amalgama d'humor, tendresa, malenconia, sàtira i reflexió existencial que defuig qualsevol tipus d'intel·lectualisme (ja no diguem de pedanteria), però que a la vegada aspira a les màximes cotes possibles d'excel·lència artística. Joan Miquel Oliver és, repetim-ho, un escriptor de primer nivell, i s'encarrega de fer-ho notar en tots i cadascun dels temes d'AF, que invariablement duen paraules seves. En general no li interessen tant els arguments com les atmosferes, però això no és motiu de cap retret: la invasió de l'espai mental de qui escolta les lletres d'AF és tan feliç i completa que només pot donar com a conseqüència la creació d'un altre nivell mental de realitat, paral·lel i gairebé sempre superior al de la realitat efectivament circumdant.

D'altra banda, igual que la seva música, les lletres d'AF varen anar evolucionant cap a un punt òptim de maduresa. Ells mateixos han dit diverses vegades, en públic i en privat, que ja feia temps que no es veien amb cor d'interpretar en directe el que varen ser els seus primers èxits, autèntics himnes hedonistes o postadolescents com En s'estiu o Viure sense tu. En lloc d'això, en els últims anys s'han complagut a oferir autèntiques meravelles quasi expressionistes com Abraham Lincoln ("Es sol ixent com un fil de caliu...": el mateix Joan Miquel Oliver en valora especialment l'al·literació de les i ), narracions impecables com la que configuren les diverses estrofes de Calgary 88, pinzellades hiperrealistes a l'estil d'un Edward Hopper ( Carreteres que no van enlloc ) o solipsismes senzillament gloriosos, com el de Per jo i tots els ciclistes. Tot plegat, sense renunciar mai a la reserva irònica i l'humor càlid que han estat sempre marca de la casa. Alguns insistiran en la idea que AF han creat una mena de discurs surrealista, però la pura veritat és que no han fet més que explicar la realitat tal com ells la perceben. I, tal com ells la perceben, i per fer servir paraules de Blai Bonet (un altre poeta que necessàriament cal mencionar si parlem de les lletres d'AF), la realitat és "nua, guerrera, trista i alta". I molt risible i una mica puta, també.

Tot és transcendent i tot és de per riure en les lletres d'AF, i aquesta dualitat és la que les fa especialment valuoses i, si m'ho permeteu, necessàries. Hi ha una pregunta que sempre m'agrada de citar, i que va formular àcidament Hölderlin: "Per a què els poetes, en temps de misèria?" Hi ha moltes respostes possibles a aquest interrogant, però Joan Miquel Oliver i els AF, a través de les lletres de les seves cançons, han sabut donar-hi una de les millors respostes possibles: per tocar el voraviu i per donar plaer, totes dues coses alhora i sense perjudici una respecte de l'altra. Escoltem-los, que viurem més i millor.