26/10/2012

Marías, Vargas Llosa i nosaltres

2 min

Hi ha un cert rebombori en el món literari espanyol pel refús de l'escriptor Javier Marías envers el Premio Nacional de narrativa, que li va ser concedit ahir i que ell es va espolsar del damunt en menys d'un parell d'hores. Marías havia dit en alguna ocasió que rebutjaria qualsevol premi institucional d'abast estatal, sobretot si venia acompanyat de diners (el Nacional està dotat amb 20.000 euros), de manera que l'autor de Los enamoramientos (l'obra per la qual se li concedia el premi) no s'ho va pensar dues vegades a l'hora de respondre al govern espanyol que el guardó se'l podien confitar.

No cal dir que a Marías l'honora aquesta dejecció, més que més quan als fòrums d'internet li plovien les crítiques que l'acusaven de partidisme, de ser un mal espanyol i fins i tot (i aquesta era la pitjor acusació) de catalanista, perquè d'un temps cap aquí es veu que s'ha establert a Sant Cugat. Marías no ha ocultat mai el disgust que li causen els histerismes patrioters del PP, de manera que era previsible que encara li produís una particular agrura la circumstància d'acceptar un premi d'un ministeri dirigit per algú com José Ignacio Wert, l'espanyolitzador insaciable. Però tampoc no s'ha estalviat mai clatellots contra el PSOE i el nacionalisme català, que, pel que afirma als seus articles, tampoc no el fan exactament feliç.

L'actitud de Marías contrasta vivament amb la d'un altre insigne escriptor en espanyol viu, Mario Vargas Llosa, que vindria a ser la seva exacta contrafigura. Enamorat d'ell mateix, Vargas Llosa no en té prou amb el Nobel, sinó que perd literalment els papers per tal de sortir a la foto al costat de qualsevol poderós de l'estofa que sigui, a canvi de rebre les contraprestacions corresponents. S'assembla en aquest sentit a altres escriptors espanyols com Camilo José Cela, Arturo Pérez Reverte i Fernando Sánchez Dragó, només que la fam de reconeixements que exhibeix Vargas Llosa és encara més superlativa i més descarada que la de tots els seus col·legues. I, a diferència un altre cop de Marías, Vargas Llosa fa anys que no té cap inconvenient a arrenglerar-se amb els sectors més carpetovetònics de la dreta espanyola i espanyolera, des del PP més extrem fins a la rebentista Rosa Díez i la seva UpyD. Ara bé, Marías i Vargas Llosa, malgrat les diferències en la seva projecció pública, tenen una cosa en comú: són, tots dos, excel·lents escriptors, autors d'algunes de les millors novel·les escrites en la seva llengua al llarg de les últimes dècades.

Algun lector miop, que de vegades n'hi ha, es preguntarà a què ve aquesta disquisició sobre escriptors espanyols, quan el tema del dia (i de cada dia) és la independència de Catalunya. Doncs això: que, quan Catalunya exerceixi la seva plena sobirania, Marías i Vargas Llosa seguiran sent escriptors que ens importaran, perquè seguiran sent nostres. I perquè, òbviament, els mèrits i els demèrits que podem constatar en els altres ens haurien de servir de mirall per reflexionar sobre els propis.

stats