16/10/2017

Millo president, Catalunya independent

2 min

El nacionalisme espanyol és fantasiós, com tots els nacionalismes, i això és el que fa possible que Rajoy vagi pel món presumint que Espanya és la nació més antiga d’Europa, com si això fos cert i sobretot com si tingués cap mena d’importància, o que el seu ministre d’Exteriors afirmi que a l’escola catalana no s’ensenya l’espanyol (un idioma que, en llenguatge no nacionalista, solia anomenar-se castellà). També va existir un nacionalisme català, i tant, però ha quedat afortunadament caduc i superat per l’independentisme i el republicanisme. El conflicte de Catalunya i Espanya també és el del racionalisme contra l’integrisme.

L’actual fantasia del nacionalisme espanyol porta el dorsal 155, i voldria equivocar-me però tot indica que no s’aturaran fins a veure’l aplicat. Com? Aquesta és la gran pregunta, no tan sols perquè l’enunciat de l’article és imprecís i àmpliament interpretable, sinó també perquè, segons com s’apliqui, pot entrar en contradicció directa amb la mateixa Constitució. Concretament amb el seu article 2, que no es limita a consagrar la unitat eterna i indestructible de la nació espanyola, sinó que també, tot just a continuació i amb la mateixa importància, “reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i les regions que la integren [la nació espanyola]”. És a dir, que anar contra l’autonomia és tan inconstitucional com anar contra la mateixa unitat d’Espanya. Ells, però, no pateixen, amb el TC a les seves ordres.

Es volen carregar, doncs, l’article 2 de la Constitució per intervenir les seves grans bèsties negres: els Mossos, els mitjans públics de comunicació i (sobretot) l’educació. I, com a símbol de la victòria total, la presidència del Govern. La idea de treure Puigdemont de la cadira i posar-hi un titella de la seva designació els sedueix i té molts de números de materialitzar-se, així com el suggeriment, aventurat per Pablo Casado, d’il·legalitzar els partits independentistes. Això previsiblement comportarà plets a instàncies internacionals, i també una imatge davant d’Europa i el món encara més bruta i salvatge que l’actual, uns mals menors que el nacionalisme espanyol calcula que es pot permetre.

Abans que tot això passi, el Parlament ha de proclamar formalment, d’acord amb la voluntat expressada per la ciutadania, la República Catalana. A més dels 2,2 milions de vots que es varen poder recomptar (i els milers que no es van poder quantificar per l’acció policial), parlem d’una mobilització que podria haver arribat als tres milions de persones en unes circumstàncies extremes, que ningú ha oblidat i que no es podran oblidar mai. Parlem d’autoritarisme o llibertat, aquesta és la disjuntiva que es planteja. Això va començar amb els ciutadans al carrer i cada vegada més sembla que acabarà igual. Si arriba el cas, la ciutadania sabrà perfectament, perquè ho ha demostrat, què ha de fer i com s’ha de comportar davant d’un govern il·legítim. Però abans cal també que el Parlament hagi materialitzat el seu mandat.

stats