Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Moltes gràcies, senyor Wert

Agraïm al ministre Wert la claredat i la franquesa cristal·lines amb què va expressar ahir, en seu parlamentària, el seu projecte -i el del govern del qual forma part- en matèria educativa a Catalunya. A la rotunda frase del senyor Wert ("El nostre interès és espanyolitzar els alumnes catalans") hi matisaríem només que hauria estat més exacte parlar d' obsessió que no d' interès , però vaja, ara no discutirem per un detall semàntic. D'altra banda, que al ministre d'Educació del Regne d'Espanya l'ensenyament de la història de Catalunya li mereixi el qualificatiu de "caricatura" és un insult de tal envergadura que situa Wert al capdavant de la llista de fabricants instantanis d'independentistes, per davant fins i tot de José María Aznar. La destemprança del senyor Wert sap una mica de greu per com desmunta les cauteles d'un seu company de gabinet, el ministre Gallardón, que va venir aquesta mateixa setmana a Barcelona per fer el ploricó recordant que Espanya, sense Catalunya, no sabria què fer, literalment i en tots els sentits.

Però, més enllà de felicitar-lo per haver batut els rècords coneguts de grolleria política, ens sap greu haver de dir al ministre Wert que el que va afirmar ahir no deixa de ser una obvietat com un campanar. Fa molt de temps que sabem que, per al gust del nacionalisme espanyol, de les escoles catalanes (i últimament també, pel que diuen, de les balears) no en surten més que espanyolets a mig coure i de consistència dubtosa: tant, que a alguns els agafa per afirmar que ells no se'n senten, d'espanyols. I que fa molt de temps també que al nacionalisme espanyol aquesta situació li sembla inadmissible, i que està disposat a fer el que calgui (i aquí, "el que calgui" significa de grat o per força) per posar-hi remei. Al cap i a la fi, parlem d'una molt antiga confrontació entre dos projectes nacionals: un que té vocació d'imposar-se, i un altre que la té d'emancipar-se. Val a dir que, fins ara, tots dos projectes han fracassat, tant en la realització d'una vocació com en l'assoliment de l'altra, i és així que el saldo de la confrontació és indiscutiblement negatiu per a les dues bandes. I per això també és normal que, en el dia a dia, les escoles reflecteixin la realitat de cadascun d'aquests dos projectes. La llàstima és que en resultin uns percentatges esfereïdors de fracàs escolar i d'analfabetisme funcional, molt propis, d'altra banda, del país que va posar en circulació aquella frase que diu que inventen ellos . L'escola franquista va constituir un endarreriment tan colossal que encara avui no hem estat capaços de superar-lo.

Durant molt de temps, també, el difícil equilibri d'aquesta confrontació ha respost al paradigma que va formular Gramsci: el que és vell no acaba de morir, i el que és nou no acaba de néixer. Gràcies a declaracions com les del senyor Wert, però, de dia en dia portem camí d'esvair dubtes i pors, i de treballar perquè a la fi pugui néixer alguna cosa nova. I millor. De manera que moltes gràcies, ministre.