10/08/2011

Mor Bartomeu Fiol, el poeta solitari

3 min
Mor Bartomeu Fiol , el poeta solitari

Palma.Ara que tothom ha tingut ocasió de llegir-lo, no crec que ningú em surti al pas si dic que Bartomeu Fiol és un dels millors poetes que han escrit en llengua catalana en les últimes dècades i, possiblement, el que tenia una personalitat artística més singular, més sorprenent. La seva relació amb la parenta pobra (que era com ell acostumava a referir-se a la poesia) era gairebé de militància: com a creador, naturalment, però també com a difusor, promotor o -per tornar a fer servir les seves paraules- com a crític suplent.

Bartomeu Fiol entenia la poesia com una via de coneixement i de recerca, i també com un acte de comunicació que no es consumava fins que el text no arribava als ulls i a la intel·ligència del lector. Això significa rigor i voluntat d'aprofundiment: principis que segurament no es troben a l'ordre del dia, però sí als fonaments de la seva obra, tan extensa i tan valuosa.

Sobretot, Bartomeu Fiol va ser un resistent. Va passar gairebé quatre dècades publicant llibres de poesia (primer en edicions pagades de la seva butxaca, després a la col·lecció Balenguera, de la mallorquina editorial Moll) sense que pràcticament ningú en fes cap cas. Va haver de suportar que Llorenç Villalonga (que era un novel·lista tan esplèndid com un pèssim lector de poesia) el caricaturitzés sota el personatge de Bob, el poeta oligofrènic. I va entomar estoicament la incomprensió dels uns i els altres mentre s'anaven succeint les modes i les teories literàries (realismes socials i socialistes, textualismes, poesies de l'experiència i de la transcendència, neonoucentismes, postmodernismes) sense que ningú mostrés cap interès per incorporar-lo a files. Tal com va escriure el seu bon amic Baltasar Porcel, en un important pròleg al llibre Cave carmina, cape canes , "si Bartomeu Fiol escriu tot sol, si camina tot sol, en paga les conseqüències igualment tot sol".

La grandesa creativa

Precisament, a partir de la publicació de Cave carmina... , l'any 1998, van començar a canviar les coses pel que fa a la recepció de la poesia de Fiol. A més del pròleg d'en Porcel, aviat es van afegir altres veus de pes (la de Sam Abrams, la de Valentí Puig, la d'Enric Casasses) a proclamar i a reclamar el reconeixement de la grandesa creativa de Fiol. Va ser així com Isidor Cònsul, aleshores director literari de l'editorial Proa (i que tampoc ja no és en aquest món), es va decidir a dur a terme un pla de recuperació de la seva poesia que es va iniciar amb l'antologia Tot jo és una exageració , del 1999, i que es va consolidar amb una escrupolosa obra completa formada inicialment pels volums Cròniques bàrbares , Camps de marina i suburbials i Canalla lluny de Grècia . El quart volum, Carants , que recull els llibres publicats al llarg de la dècada passada, es va editar fa tres mesos sempre amb el segell de Proa, ja sota la direcció de Josep Lluch.

L'obra de Bartomeu Fiol, doncs, està disponible a les llibreries i a les biblioteques, a l'abast de qui la vulgui conèixer. És en aquest sentit que dèiem que tothom ha tingut ocasió de llegir-lo. Una altra cosa és que, en fer-ho, els lectors puguin sentir-se desconcertats davant d'una poesia que renuncia expressament a tota intenció estetitzant (i que per això mateix resulta estèticament fascinadora) per cedir tota la potència, que és enorme, a favor de la indagació entorn de la complexitat de l'ésser humà i del món que habita, que és incomprensible. Per això el lector es troba, meravellat, amb poemes habitats per personatges insòlits, marededéus improbables i angelots de guix. Pàgines farcides de pregàries salvatges, aforismes rotunds i cançons marcianes que es vehiculen a través d'un estil que barreja idiomes, formes d'escriptura, cultismes, col·loquialismes i dialectalismes. En definitiva, un exercici de llibertat creativa tan fecund com enlluernador. Ningú ha escrit com Bartomeu Fiol, i és ben segur que mai més ningú tornarà a fer-ho.

L'autonomia del text

Fiol creia en la total autonomia del text respecte del seu autor. És a dir, que els poemes tenen vida pròpia, molt més enllà de la circumstància -accidental, anecdòtica- de qui els hagi escrit. Ho va deixar dit en aquests versos: "El poeta és el personador, / el qui toca la trompa. / Darrera la mascarota ressonant / que té l'obligació de dur / no hi ha cap fesomia individual. / Car el personador no té rostre / ni patrimoni ni peculi ni pecat".

El personador i la màscara ja s'han adormit; la trompa, però, ressonarà per sempre. Gràcies, mestre Fiol, per tanta generositat, així en els versos com en la vida.

stats