Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Ni que sigui sense cobrar

Un fet que m'agradaria que em sorprengués, però que no ho fa, és l'absència de la comunitat cultural catalana (tant si s'expressa en català com si ho fa en castellà) en el debat sobre la independència de Catalunya. Dic que m'agradaria que em sorprengués perquè estic convençut que, sense una comunitat cultural articulada, falta una de les potes fonamentals perquè un país pugui parlar de si mateix com a tal (les altres potes són la comunitat política, la jurídica, la científica i l'empresarial: totes elles s'estan pronunciant sobre la qüestió, encara que sigui a ritmes diferents). I dic també que no em sorprèn que ningú reclami aquesta participació perquè, a la susdita comunitat cultural catalana, ni se la veu ni se l'espera. És una llàstima, però una llàstima que té explicació.

Aquesta: la comunitat cultural catalana, allò que anomenaríem els intel·lectuals d'aquest país, s'ha acostumat en els últims trenta anys i escaig a defugir qualsevol tipus de conflicte d'idees. Sembla que una gran part dels membres d'aquesta comunitat no s'hagin refet encara de l'ensurt que Pujol guanyés les eleccions l'any 1980: des d'aleshores, tot és un anar vegetant entre formulismes i deliqüescències, sense que hi hagi manera que els nostres caps pensants es pronunciïn gairebé mai sobre res. En aquest sentit, se'ls ha de reconèixer el mèrit als sotasignants del Manifest dels 2.300 i del Manifest del Taxidermista, que, com a mínim, amb el temps han tingut fruits espuris: l'encimbellament del senyor Albert Rivera i de la senyora Sánchez- Camacho com a veus insubstituïbles del lerrouxisme en la seva versió segle XXI. No és gran cosa, però és alguna cosa.

Pel que fa a la resta, en fi, què hi farem: predomina encara l'espècie del qui no vol ser arrenglerat i s'aferra a un suposat individualisme irreductible, i que, en conseqüència, juga amb enginyosos jocs de paraules per tal de fer veure que posseeix una opinió secreta que no pot ser compartida per ningú més (atès que el comú dels mortals no assoleix el seu nivell de lucidesa). També la dels que, davant de l'espinosa qüestió catalana, fingeixen que els destorba insuportablement que se'ls pregunti sobre la qüestió ("A mi no em molestin, estic creant les meves ficcions"), així com la dels que s'extasien recreant paradisos apàtrides i comparant-se a ells mateixos amb Cioran, Bernhardt o Nietzsche (que, aquests sí, eren tan individualistes que segurament els haurien engegat, a ells també, a fer punyetes). Com si visquéssim al món meravellós de Liorna.

En fi, no és hora de fer retrets sinó de demanar concursos. El dels intel·lectuals catalans (tant si s'expressen en català com si ho fan castellà) és imprescindible per configurar qualsevol projecte de nació, tant si és el de l'ordre constitucional actual com el dels possibles diversos graus del sobiranisme. Podem fer veure que la realitat no ens afecta, però aquesta només és una forma de desnaturalitzar-nos encara una mica més. Pronunciem-nos tots, ni que sigui sense cobrar.