Publicitat
Publicitat

No és corrupció, és mala interpretació

"Un afer de converses telefòniques malinterpretades". Segons el dimissionari alcalde de Sabadell Manuel Bustos, l'anomenat cas Mercuri, que l'implica a ell de ple per una sèrie d'actuacions presumptament corruptes, es reduiria a això: res, que la policia es va molestar a parar l'orella indiscretament a alguns telèfons (la policia ja les fa, aquestes coses) i ara resulta que es van malpensar de quatre tonteries sense més importància. El problema, sempre segons el preclar Bustos, és que la justícia va lenta i, en canvi, "la condemna social i política va molt ràpida". I és que la gent és dolenta, exalcalde. A la primera que sentim a parlar de diners malversats, de tracamanyes entre consistoris i constructores, i de cobrament de comissions, ja ens pensem qui sap què. L'enveja, que és molt dolenta. I els periodistes i la pena de telenotícies , que no tenen miraments.

El cas Mercuri, doncs, és merament un cas de converses telefòniques malinterpretades. El cas Urdangarin, per la mateixa regla de tres, deu ser un cas de correus electrònics malinterpretats. La trama Gürtel, per la seva banda, deu ser un cas d'uns regals, uns tractes de favor i unes llibretes malinterpretats, a més de falsificats. El cas Palma Arena és un cas d'un velòdrom malinterpretat, només per la bajanada que va acabar costant més del triple del que es va pressupostar.

I així successivament. Ens passem el dia malinterpretant les rectes intencions i actuacions dels nostres dirigents, que només volen el bé de la comunitat. Aquí tothom malinterpreta, quan en realitat, si ho hem de jutjar pel que ens diuen els imputats i els seus partits, vivim en el país de la Transparència, el Rigor, la Gestió Impecable i el Respecte a la Llei. Vés quina punyetera mania de malinterpretar.

Potser per això també malinterpretem les discussions teològiques que mantenen els partits sobre quin ha de ser el moment que un imputat sigui separat (bonic eufemisme per no dir fulminat ) del seu càrrec. ¿En el moment de la imputació? ¿Després d'una sentència ferma? ¿La setmana dels tres dijous? Estar imputat no necessàriament implica culpabilitat, ens diuen. D'acord. Però ¿i si l'imputat, sigui del partit que sigui, comença separant-se ell mateix de les seves responsabilitats, acollint-se a la fórmula de "per poder defensar el meu honor", i després, si la justícia li és favorable, ja en tornarem a parlar? És una actitud freqüent en les democràcies madures -Alemanya, el Regne Unit, els EUA-, però de moment del tot insòlita en el Regne d'Espanya, on tots els pocavergonyes ja han après a contractar advocats especialitzats a eternitzar els seus escàndols en els inacabables meandres de la justícia. Estar imputat no vol dir ser culpable, però tampoc és normal. No poden voler-nos fer creure que la possibilitat d'imputació és implícita a la tasca política, com si fos una creu que, pobres, han de carregar com a càstig a la seva vocació de servei públic. I no poden voler-nos fer creure això perquè, aleshores, possiblement ho malinterpretarem.