No ens deixem dur on ens volen
Es barregen la consternació, l’horror, la tristesa i la ràbia, però no, certament, la sorpresa. Catalunya està a nivell 4 sobre 5 d’alerta terrorista des del juny del 2015, i des d’aleshores hi ha hagut també més de 170 detencions per activitats sospitoses de terrorisme jihadista. Ha passat en moltes ciutats d’Europa, començant per Madrid l’11 de març del 2004, i que un dia succeís a Barcelona era una probabilitat molt alta que ara, tràgicament, s’ha materialitzat.
Es fa difícil fer apel·lacions a la serenitat en aquestes circumstàncies, però ara és quan és més necessari que mai mantenir la lucidesa, agafar-nos-hi amb tota la força. Escric això mentre el recompte de víctimes oficial parla de tretze persones mortes (ho he hagut de corregir, he començat escrivint que eren sis) i l’assassí, o assassins, sembla que no han estat detinguts. Vull dir que l’atemptat encara és molt recent, i tanmateix per les xarxes socials ja comencen a supurar els missatges indecents dels malalts: “ Turismofóbicos, os han hecho el trabajo sucio. Congratúlense ”, escup un imbècil a Twitter, per descomptat covardament amagat en una identitat anònima.
Però ben aviat no seran només anònims a les xarxes. La part pitjor és la dels morts i els ferits, òbviament, però entre el pitjor de la condició humana hi ha una part que s’activa en situacions com aquesta i per a la qual cal estar previnguts. És del tot previsible la utilització de l’atemptat i de les víctimes per mirar de treure’n rèdit polític, la vinculació infame i demagògica del crim amb la dita turismofòbia, amb la vaga dels treballadors d’Eulen al Prat i amb el referèndum i el procés independentista. Tot això ho veurem i serà repugnant, però per això mateix és imprescindible anticipar-s’hi i que no se’ns endugui cap al fang de l’odi, on alguns viuen instal·lats i ens hi esperen.
També és de preveure una eclosió de xenofòbia, contra Catalunya en conjunt i contra la comunitat islàmica barcelonina i catalana en particular. La xenofòbia anticatalana malauradament ja la tenim apamada, i a qui digui que se n’alegra se li haurà de respondre com sempre, amb el més complet menyspreu. Però a partir d’avui siguem especialment amatents amb els nostres veïns i conciutadans musulmans. El terrorisme no és islam ni hi té res a veure; el terrorisme és el contrari de l’islam. Els catalans musulmans són nostres, ens alegra que siguin aquí i ara comparteixen amb nosaltres el dolor que sentim tots, amb la por afegida de ser assenyalats per culpa dels crims d’uns fanàtics que no són els seus germans. Els seus germans som nosaltres, i aquells que resin a algun déu, que resin ara també a Al·là.
Mirem la gran onada de solidaritat, d’empatia i d’estima pels altres que ja ha sorgit entre nosaltres, i fem-nos forts amb ella i fem-la créixer encara més en els propers dies. El fanatisme ha caigut damunt nosaltres per exhibir la seva lletjor abominable, però ara no permetem que ens arrossegui cap allà on ens vol.
