La catàstrofe del Prestige no té responsables en aquest món, i no existeixen indicis -segons el fiscal d'Anticorrupció- per imputar la infanta Cristina per l'escàndol Nóos. Eren els dos grans titulars amb què la justícia tornava a fer ahir les delícies dels soferts súbdits del Regne d'Espanya, que de bell nou obteníem motius per aplaudir el funcionament del sistema judicial.
La sentència del Prestige argumenta que "gairebé tots els experts consultats coincideixen a afirmar que la decisió inicial d'allunyament va ser la correcta". Gairebé, hum. I qui eren els experts consultats? ¿Amb quins criteris reforcen l'opinió que la decisió va ser correcta? I aquests altres experts que no estaven d'acord en aquesta decisió, què deien? I per què? Seria interessant saber-ho, perquè el tema és prou delicat: gairebé un any després de la catàstrofe, l'arena de la platja d'El Sardinero, a Santander, estava encara tota impregnada de morques de chapapote , i no era perquè les tasques de neteja no haguessin estat intensives, sinó perquè aquella porqueria semblava inesborrable. Tot i així, com que feia bon temps, a la platja hi havia un estol de banyistes que estenien impertèrrits les seves tovalloles damunt del desastre i s'hi ajeien, com volent fer veure que allà no passava res, mentre les brigades de neteja els passaven per la vora, enfundats en les seves bates blanques. Potser aquests banyistes eren lectors de la mena de premsa que ahir s'alegrava de la sentència, com si es tractés d'una victòria de la Roja . Ho presentaven com si es tractés d'un desgreuge nacional; és a dir, d'un desgreuge al PP. Fins i tot hi havia qui treia en portada les fotos de Javier Bardem i el col·lectiu d'actors espanyols que es van significar contra la pèssima gestió del govern Aznar en aquell assumpte, sota un titular tan hàbil com " Nunca más, nunca máis ". A manera de correctiu i advertiment contra tota mena de mals patriotes i altres herbes impresentables.
El nom de la infanta Cristina apareix estampat fins i tot al paper de vàter que es feia servir a l'Instituto Nóos, però tanmateix el fiscal Pedro Horrach -a qui ningú li pot qüestionar la seva actuació habitualment eficaç i implacable en múltiples altres casos de corrupció- no veu, per segona vegada, cap motiu per imputar la seva reial persona. Tan diligent s'ha mostrat en aquesta ocasió Horrach que fins i tot s'ha avançat a les intencions del seu col·lega el jutge Castro, que es dedicava (el molt astut) a recollir possibles proves de delicte fiscal i blanqueig de capitals. Tenint en compte que la infanta formava part de la direcció de Nóos i posseïa el cinquanta per cent de l'empresa Aizoon, el zel del fiscal resulta encara més commovedor. Un altre cop, és alliçonador comprovar quina premsa celebra o deplora el capteniment de la justícia amb la Corona espanyola.
Esperem amb candeletes, en tot cas, les pertinents declaracions del ministre Margallo sobre com aquesta mena de coses afecten la Marca Espanya. Gràcies per endavant.
