No sense els seus fills
L'èpica del nacionalisme espanyol abunda en situacions tràgiques protagonitzades per pares, mares i fills. Guzmán el Bueno va entrar a la llegenda quan, en defensar Tarifa del setge a què la sotmetia el seu propi germà Don Juan -en col·laboració amb els moros-, els va llançar un ganivet perquè acabessin amb la vida del seu fill abans que cedir a les pretensions dels assetjadors. I és famós el moc que va etzibar la sultana Aixa al seu fill, el rei Boabdil, després que aquest hagués lliurat la ciutat de Granada a mans dels Reis Catòlics: "Plora com una dona el que no has sabut defensar com un home".
Dels dos exemples, el més extremat pot semblar el de Guzmán el Bueno, però la situació terrible és la de Boabdil i la sultana Aixa, per la senzilla raó que de pare en pot fer tothom, però de mare només n'hi ha una. Que els ho preguntin, si algú ho dubta, a les dues grans mares marasses de la política catalana, Alícia Sánchez-Camacho i Carme Chacón.
Ara fa poc més d'un any la presidenta del PP català va presentar una instància al departament d'Educació de la Generalitat per demanar que el seu fill pogués rebre escolarització en castellà, perquè lògicament no vol que la seva criatura sigui un d'aquests pobres adoctrinats que, segons el ministre Wert, surten de les escoles públiques catalanes convertits en independentistes rabiosos. La instància de la senyora Camacho formava part d'una iniciativa promoguda per aquesta alegre entitat coneguda com a Convivencia Cívica Catalana, que lidera el no menys enriolat senyor Francisco Caja. Ignorem quina va ser la resposta de la consellera Rigau a les peticions presentades pel tàndem Camacho i Caja, però esperem que sigui positiva, atès que aquestes dues persones no volen altra cosa que la llibertat dels ciutadans i el millorament del model educatiu català.
Fa un parell de dies va ser l'exministra de Defensa, exfederalista i ex prometedora carrera política Carme Chacón la que ens va posar la llagrimeta als ulls en declarar que ella no es veia apta per decidir si el seu fill de quatre anys vol ser català o espanyol. Té tota la raó: al meu poble, arribats a una certa edat, a totes les criatures els seus pares els pregunten si s'estimen més ser espanyols o de Manxúria, en el que vindria a ser un minireferèndum familiar, i fins ara tots els infants han respost satisfactòriament que l'únic que volen és ser espanyols fins a la darrera gota de sang. Ara bé, el que mai no gosaria una mare o un pare del meu poble fóra decidir sobre una qüestió tan delicada sense contrastar el seu parer amb l'arbitri dels seus descendents.
Bromes a banda, el que farien bé de preguntar-se tant Camacho com Chacón és fins a quin punt els sembla aconsellable convertir el debat polític en una escaramussa de teleporqueria, i sobretot farien bé de preguntar-se com és que, tot i pertànyer a partits suposadament antagònics, s'assemblen tant l'una a l'altra. I és que les uneix el principi que la demagògia ben entesa comença pels propis fills.
