Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

No hi ha debat social sense debat nacional

L'article d'ahir sobre la vaga general convocada per al 14 de novembre, i sobre el paper que hi juguen els sindicats espanyols majoritaris en el regiment de la vida pública, no va caure gaire bé (com era previsible, d'altra banda) a un cert gruix de lectors amables que es van permetre el desfogament de titllar l'autor de neocon i d'altres coses fins i tot pitjors, i d'acusar-lo d'insensibilitat en relació als problemes peremptoris que afronta una quantitat creixent de la ciutadania davant de les retallades de tot ordre que els infligeixen els governs autonòmics i estatals.

L'articulista es fa plenament càrrec de les seves paraules, però li agradaria fer constar que aquestes paraules no formen part de cap intent de justificar l'injustificable, sinó d'ajudar a fer visible el que, d'altra banda, resulta palmari. De tota manera, permetin-me que hi insisteixi, a veure si m'explico millor.

Les retallades s'haurien produït igualment sota un o altre color polític al govern de la Generalitat. No hi havia res més. L'habilitat dels gabinets de premsa de cada conselleria hauria pogut fer veure que les reduccions pressupostàries s'adreçaven cap a un cantó o un altre, però el resultat, a la pràctica, hauria estat molt semblant. Quan un ensenya les vergonyes, com li succeeix a Espanya, el maquillatge és el que menys importa.

D'altra banda, a la política catalana (i a l'espanyola, veient el que ens ve a sobre) la qüestió social ha deixat de ser prioritària, i ha passat a ser-ho la qüestió nacional. N'hi ha que s'entesten a fer veure que són debats excloents (vegi's la presidenta del PP català, Alícia Sánchez-Camacho, intentant sembrar el pànic entre els iaios dels geriàtrics del país), però la veritat és que són complementaris. La gent considera que les seves expectatives s'han reduït terriblement i imputa aquest malestar a la seva obligada pertinença a Espanya. Aquest va ser un dels significats de la Mani de la Diada, i els partits que han sabut llegir la protesta en aquesta clau (singularment CiU, amb el president Mas al capdavant) tenen les de guanyar en aquesta lliga. Els que no han volgut entendre el canvi de guió (PSC) tenen les de perdre. És així de senzill. Que els millors socialistes d'una certa generació (Mascarell, Ramoneda, Tura, Castells, Maragall...) s'hagin anat incorporant al debat nacional no és fruit de la casualitat, sinó de la intel·ligència. Que el seu antic partit no hagi estat capaç de fer-ho és fruit, senzillament, d'un càlcul equivocat, els resultats del qual els dirigents del PSC recolliran amargament juntament amb els sufragis del 25-N. A la gent de Pere Navarro no li hauria de passar per alt (suposo que no ho fa) la perspicàcia dels dirigents d'ICV, que han tingut prou reflexos per congraciar el seu missatge de tota la vida amb el mandat expressat per la ciutadania.

I aquest mandat diu que no hi ha política social que es pugui mantenir al marge de la política nacional. No entendre això no és cap tragèdia, excepte per a qui es presenta a les eleccions catalanes.