Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

No passa res si es desfà el PSOE

"Quo vadis , senyor Rubalcaba?", va preguntar ahir al Congrés el ministre Montoro al líder del PSOE. L'interrogant, com no podia ser d'altra manera venint de qui venia, era una befa feridora cap al rival. La frase " Quo vadis, domine? ", significa "Cap on vas, Senyor?" i, d'acord amb un dels textos apòcrifs del cristianisme, va ser formulada per sant Pere en tenir una visió de Jesucrist a la Via Àpia de Roma mentre Pere fugia de la persecució contra els cristians. D'acord amb la mateixa font, el Messies rediviu hauria contestat " Romam vado iterum crucifigi " , és a dir, "Vaig cap a Roma, per ser crucificat novament". Després d'aquesta trobada, sant Pere hauria reconsiderat la seva decisió de fugir i hauria tornat a Roma, on efectivament va ser crucificat (cap per avall, tal com ell mateix va sol·licitar perquè no es considerava digne de morir com el seu mestre).

La traducció del "Quo vadis, Rubalcaba? " amb què es va descarar ahir el susdit Montoro (els ministres de Rajoy han trobat el gust en això de descarar-se) és més senzilla que la de l'episodi cristològic: significa "On vas, desgraciat?" i es basa, com el mateix ministre d'Hisenda es va encarregar de remarcar, en les successives hecatombes electorals que ha patit el PSOE sota l'ègida de Rubalcaba. Com que l'ocurrència de Montoro venia després de la seva exhibició de cinisme en afirmar que els pressupostos de l'estat espanyol per a l'any 2013 "són els més socials de tota la democràcia", hauria tingut sentit que Rubalcaba li respongués amb un altre llatinòrum cèlebre: " Quosque tandem, Montoro, abutere patientia nostra? "("¿Fins quan, Montoro, abusaràs de la nostra paciència?"), adaptant l'expressió de Ciceró contra el senador Luci Sergi Catilina.

Però no va ser així, bàsicament perquè Rubalcaba no està en condicions de respondre cap insídia que els adversaris formulin contra ell i el seu partit. Montoro ens pot caure com una escopetada a la cara, però no se li pot negar que té raó quan etziba a Rubalcaba que ell i el seu partit estan acabats. No cal insistir-hi, però el descens del socialisme espanyol (i de les seves filials autonòmiques, inclosa la catalana i la balear, i amb la possible excepció de la valenciana, amb la respiració assistida de Compromís) cap a convertir-se en un residu institucionalment voluminós, però del tot inoperatiu, és cada dia més palmari.

Ara: en contra del que somiquen molts analistes (inclosos alguns del PP), si el socialisme espanyol es desfà, gosaríem dir que no passa res. El PSOE i les seves ramificacions van ser un instrument i un fruit de la Transició, i la seva disminució només significaria que, feliçment, hem superat per fi aquesta etapa. Hi ha moltes forces emergents (espanyoles, gallegues, basques i, no cal dir-ho, catalanes) disposades a repartir-se l'espai que el vell partit de Pablo Iglesias ocupa, ara com ara, sense cap profit. I, tan aviat com succeeixi el mateix amb el PP, millor per a tots. Serà el senyal de la fi definitiva d'un cicle que ja no porta enlloc.