Papa, vine en tren (d'alta velocitat)

Enfilat a cavall de la seva majoria absoluta (més nombrosa en escons, però més pobra en vots), el primer que ha fet l'eufòric Alberto Núñez Feijóo ha estat reclamar a la seva paisana, la ministra de Foment, Ana Pastor, que enllesteixi l'AVE de Galícia en temps i forma. No per previsible, la petició deixa de ser significativa i, si vostès volen, alliçonadora.

A hores d'ara, no és necessari ser Germà Bel (precisament perquè les seves explicacions, i les d'altres analistes, ens han fet avinent la realitat) per entendre que la xarxa de l'AVE ha estat, de totes les grans inversions realitzades per l'estat espanyol en les últimes dècades, la que segurament té la relació més inversament proporcional entre el seu cost i el seu rendiment. És a dir, que ha estat enormement cara i ha resultat ser perfectament inútil. No és, com ha denunciat el mateix Bel més que reiteradament, un instrument al servei de l'economia, sinó una eina política: concretament, una eina pensada per a la culminació d'un determinat projecte de cohesió territorial de l'estat espanyol. Amb l'únic problema que s'ha demostrat ruïnosa. Més de 50.000 milions d'euros (que aviat és dit) malgastats en trens que ningú agafa, fins al punt que la ràtio de passatgers per quilòmetre de línia és, a Espanya, de 2,8, la més baixa del món en l'àmbit de l'alta velocitat. En un reportatge publicat fa dos anys i mig pel periodista Quim Torrent al diari El Punt/Avui hi apareixia la fulminant ironia que li va dedicar el secretari de Transports dels EUA, Ray LaHood, a l'aleshores ministre de Foment José Blanco, en visitar Espanya per conèixer de primera mà la realitat de l'AVE: "Vostès són rics; nosaltres això no ens ho podem permetre", li va etzibar. La frase era encara més sagnant si tenim en compte que tot aquest bé de Déu de trens ha estat pagat principalment amb els fons europeus que, durant una colla d'anys, van permetre que Espanya anés bé (per fer servir la frase inoblidable d'Aznar), i que el desvari de l'AVE, amb les seves línies ferroviàries des del no-res cap a enlloc, és de la mena de coses que li han fet guanyar a Espanya el descrèdit financer i econòmic internacional, acompanyat d'una indesitjable fama de país malbaratador. Així doncs, i en vigílies de la petició del rescat general, no sembla el més encertat insistir encara amb el joc de trens. Però tanmateix, Feijóo demana poder inaugurar el seu AVE, i el seu desig serà acomplert. Quin sentit té això?

Només un: que Espanya és un país en què absolutament tot -des de les llengües fins al futbol, des de la infraestructures fins a la banca- es converteix en un assumpte d'afirmació nacional. Nacional espanyola, s'entén. A això s'hi ha de sumar el principi de "Nosaltres no serem menys que ningú", en el qual es basa el noranta per cent de la lògica del sistema autonòmic. I entre l'anhel d'afirmació nacional i la realització del demagògic designi que ningú sigui menys que ningú, se'ns en van els diners públics, la credibilitat, les forces i la vergonya.