Participeu en La Marató
Per un d'aquests sarcasmes que ens passen de tant en tant, en els mesos que han transcorregut d'ençà que vaig rebre l'encàrrec de participar en el llibre de La Marató d'enguany, a una persona estimada per mi se li va diagnosticar un càncer i avui fa tot just vuit dies que va morir com a conseqüència de la malaltia. Procuro no fer servir mai aquesta columna per tractar temes personals (no interessen a ningú), però avui no em puc estar de dedicar-la a la memòria d'una d'aquestes persones que milloren el món amb la seva presència. Es deia Isabel Martín Trias i va gaudir d'una vida llarga, senzilla i alegre, una alegria que sempre va saber transmetre, i a mans plenes, a les vides de qui l'envoltaven. Va ser la millor de les germanes (ho era de la meva mare), la millor de les mares i la millor de les esposes. Algú pot trobar que això és poca cosa, però li contestaria que al meu parer no hi ha res més important, en l'hora de la mort d'algú, que poder dir amb certesa que va saber ser feliç i va saber fer-ne els que l'envoltaven.
D'aquesta manera, el conte que vaig escriure per al llibre de La Marató (que com vostès saben enguany torna a centrar-se en la lluita contra el càncer) va deixar de ser un encàrrec -que vaig acceptar amb molt de gust- per convertir-se en una mena de penyora de qui va ser la meva padrina jove. El fet, per altra banda i per desgràcia, no té res d'extraordinari: no és la primera persona propera a mi que mor a causa d'un càncer, i és ben segur que molts de vostès es deuen haver trobat en aquesta mateixa situació. Per tant, no entraré a parlar del que s'hi sent, perquè sobraria.
Només volia dir-los que, per poc que puguin, participin en La Marató que se celebra avui. Comprin el disc, comprin el llibre, facin donatius per internet o telefonin al 905 11 50 50 per enviar diners, encara que siguin pocs, al programa que avui emet TV3 durant tot el dia a partir de les 10 del matí. Hi ha en aquest país una nòmina molt important, tant per quantitat com per qualitat, de metges i investigadors que estan fent una feina absolutament admirable per mirar d'entendre el càncer i convertir-lo en una malaltia crònica, en lloc del flagell letal que encara és avui, i aquests científics mereixen l'aplaudiment, i sobretot el suport, de tots i cadascun de nosaltres. Sobretot, perquè ajudar-los a ells significa ajudar-nos també a nosaltres mateixos, i honorar també el record dels que hem vist caure sota l'efecte d'aquest mal.
L'escriptor Joan Sales, de qui enguany commemorem el centenari, fa dir a un personatge de la seva magnífica novel·la Incerta glòria que l'arribada a aquesta vida és obscena, i que la sortida és macabra, de manera que no se'n pot esperar gran cosa. La sentència és fulminant, però se la pot rebatre recordant que la vida, i també la mort, prenen sentit quan contenen algun acte d'amor, com ens ensenyen les persones que ens han estimat en algun moment. Facin-ne un avui, d'acte d'amor, i participin en La Marató, que la causa bé ho val.
