Publicitat
Publicitat

Perquè no se'n surtin

Com que aquests han estat dies de celebració, en què els patriotes constitucionals han tingut ocasió d'esplaiar-se a gust sobre les seves consideracions sobre el passat, el present i el futur de la comunitat, ve de gust recordar-ne una altra, de celebració, molt més modesta però al meu entendre molt més significativa, en la qual vaig tenir el plaer de participar diumenge passat. No en fa ni vuit dies, però, en vista del panorama que tenim, un ja la recorda, aquesta trobada, amb certa nostàlgia.

Es tractava de les Jornades de Memòria Històrica d'Alaró. Alaró és un poble d'uns cinc mil habitants de la comarca mallorquina del Raiguer. Es tracta d'una vila tranquil·la, bella i senyorívola, agradabilíssima de passejar, situada als peus de la part interior de la serra de Tramuntana, senyorejada per un enorme penyal coronat per un castell habitat per llegendes i fets històrics que configuren un atavisme irrepetible. Té el seu mercat i les seves festes, té racons i secrets per descobrir, té un orgue magnífic amb què cada dissabte al matí s'ofereixen concerts de música barroca, i té una proporció inusualment alta de mares i pares que passegen pel centre del poble empenyent els cotxets amb les criatures. És molt difícil anar a Alaró i no sortir-ne encomanat d'una discreta però indubtable alegria de viure.

Alaró també va tenir una guerra, que va ser la mateixa guerra civil que van patir tots els pobles, poblets i ciutats d'Espanya (perquè, com no es cansen de repetir-nos, això és Espanya). I per tant també va tenir els seus morts, els seus represaliats i els seus perseguits, dels quals durant molt de temps no se'n va cantar gall ni gallina, fins al punt que els seus familiars no tenien ni on anar a dur un ram de flors i dir una paraula, o guardar silenci, en memòria seva.

Això va canviar fa vuit anys, quan els joves que formen el Grup de Memòria Històrica d'Alaró van decidir posar una placa al cementiri del poble en memòria de les víctimes de la violència feixista durant la guerra. D'aleshores ençà, cada any per aquest temps, es reuneix davant d'aquesta placa tothom qui se sent cridat a anar-hi, i es canta alguna cançó i es pronuncia algun parlament per conjurar la possibilitat, mai del tot dissipada, que els horrors del temps passat no es puguin reproduir en el nostre temps. Diumenge vam llegir poemes, vam escoltar una cançó molt bella i, tot seguit, els alaroners van deixar flors al peu de la placa que recorda el nom d'aquells que la infàmia es va endur de casa seva. Tot senzill, breu i concís, però ple de tanta significació i de veritat que em vaig considerar privilegiat de ser convidat a assistir-hi.

Volia només escriure aquestes ratlles per agrair aquest privilegi al Grup de Memòria Històrica d'Alaró. I també per desitjar que actes com aquests se celebrin a tots els pobles i viles que van conèixer el desastre que tots sabem però que alguns, ara, des de les institucions i des de certs mitjans, pretenen encara escarnir. Perquè no se surtin amb la seva.