25/09/2017

És el Piolín, estúpids

2 min

Fortament entreverat de la tradició fulletonesca més casposa, el nacionalisme espanyolista no es pot sostreure al seu gust per fer les coses per entregues. Em direu que això també ho fan les sèries de la HBO, però a ells els ve més de novel·lotes com El diablo mundo o Historias de las Cruzadas. Aquesta setmana l’hem començat amb els guardians de la nació indivisible fantasiejant en veu alta sobre la detenció de Puigdemont i del seu govern (el fiscal general Maza ja ha declarat que no ho descarta) mentre tots els dits i els ulls acusadors es concentren sobre els mitjans de comunicació públics catalans, Catalunya Ràdio i TV3. ¿Els intervindran? ¿Detindran els directors i/o suspendran les emissions? ¿Detindran el Govern en ple? Ells pensen que contaminant encara més l’aire amb aquestes preguntes incrementen la tensió dramàtica, i sí que ho fan, però sobretot el que aconsegueixen és llançar-se un misto encès després d’haver-se ruixat amb benzina davant de la premsa internacional.

Una premsa internacional que, d’altra banda, contempla amb astorament quina mena de rol juguen en aquesta història els seus companys de professió afins a l’unionisme. Estan veient que no es tracta de mitjans que defensen una línia editorial i unes opcions polítiques determinades, com fa tothom, sinó de fabricants compulsius de mentides i d’insults, i, sobretot, d’una crispació social difícil de suportar. Que tot un Jiménez Losantos, veterà entre veterans, editorialitzi a Libertad Digital (quina dèria malsana que tenen els lliberticides de posar el nom sagrat de la llibertat a les seves pestilències) difamant els professionals de Catalunya Ràdio amb Mònica Terribas al capdavant, ja denunciada per la Guàrdia Civil, quan la setmana passada ell era condemnat per haver dit que Carolina Bescansa va drogar el seu fill per dur-lo al Congrés (per posar només un exemple entre molts de la praxi d’aquesta mena de premsa), diu exactament en quin punt ens trobem i amb quina mena de cabrum ens les havem.

Les motivacions d’aquestes pústules del periodisme són, naturalment, econòmiques. La unitat d’Espanya és una cosa que dona molts diners, començant per la fortuna personal amassada pel rei emèrit i acabant per les immerescudes retribucions de tots aquests gasetillers venals i llepes, passant per la meravellosa vida de la indivisible Espanya de les portes giratòries. No ens estranyem que es posin tan agres i tan tràgics en les seves cròniques i els seus relats, perquè el que s’hi juguen literalment són les garrofes. A posta acusen els altres, com tenen per costum, de fer el que fan ells.

Es posen tan solemnes, i tant s’arriben a creure la pròpia mentida, que no poden ni volen veure que han perdut des del moment que un setge policial (aquest sí, tumultuari), amb vaixells amenaçadors inclosos, suscita molta més conya que no por: si volen entendre com és que aquí encara ningú s’ha rendit ni ho farà, que li ho preguntin al Piolín. Però goso pronosticar que els costarà un parell de generacions arribar a entendre alguna cosa.

stats