Populisme tecnòcrata
El primer ministre d'Itàlia, el sobrevingut Mario Monti, va aprofitar la presentació del seu primer pla d'ajustos ("el decret salva-Itàlia", segons la seva pròpia definició) per anunciar que renunciava al salari corresponent al seu càrrec. Caram quins sacrificis, signore Monti. D'altra banda, la seva ministra de Treball, Elsa Fornero, es va posar a plorar en el moment de donar a conèixer les retallades corresponents al sistema de pensions italià. Es veu que la signora Fornero ha sentit a part o banda això de la sang, la suor i les llàgrimes, que d'un temps cap aquí està tan de moda, i ha decidit començar a aplicar la frase per la tercera part. No ens volem imaginar quina mena d'espectacle pot arribar a donar aquesta dona quan apliqui les altres dues.
Hi ha hagut en els últims mesos un debat viu sobre si els tecnòcrates tenen o no tenen ideologia (un debat semblant al del sexe dels àngels), però el que no sabíem era que els tecnòcrates també podien ser populistes. Podem concedir el benefici del dubte al ploricó de la ministra Fornero (hi ha ministres molt sensibles), però el suposat gest de Mario Monti en llevar-se el sou de primer ministre és, ras i curt, d'una grolleria que tomba de tos. Per a un personatge com Monti, familiaritzat amb el món de les sicav i les cabrioles financeres, renunciar a una paga com aquesta no significa absolutament res: ni variarà el seu estatus, ni passarà privacions per arribar a final de mes. En canvi, per a molts ciutadans (especialment per als ciutadans que, ells sí, ni arriben a final de mes ni a la meitat de la primera setmana), el fet pot oferir una lectura confusionària i possiblement intoxicadora. La gesticulació de Monti té un nom: es diu demagògia, i és una temptació a la qual resulta fàcil que s'abandonin els mals governants en temps infausts com els d'ara.
A Monti se suposa que l'han posat els mercats (o "la Merkel", per dir-ho més popularment) al capdavant del govern italià perquè faci una feina quirúrgica (i, com a tal, freda i conscienciosa) amb els comptes del país. No perquè tingui ocurrències de líder improvisat amb ganes de caure simpàtic al personal. Però aquest és el signe dels temps: als polítics els preocupa molt principalment sortir bé al titular i a la foto, i de la mateixa manera que els titulars i les fotos d'antany depenien sobretot de la capacitat del dirigent de torn de fer bona cara al mal temps (Zapatero s'hi va especialitzar), la bona imatge d'ara consisteix a saber fer cara d'estrenyiment a l'hora de transmetre pèssimes notícies. No es tracta de responsabilitat ni de rigor, sinó de ganes de guanyar-se el favor del populatxo emprenyat, que som nosaltres.
És la temptació populista, de la qual, pel que es veu, no se'n salven ni els tecnòcrates, que segons alguns no tenen ideologia. El més preocupant és que hi hagi ciutadans que es congratulin dels governants que, com a gran mesura anticrisi, es limiten a abstenir-se del seu sou. Deu ser que tampoc tenen ideologia, aquests ciutadans.
