Presidenta Armengol, resolgui
Em consta que la presidenta encara flamant del Govern Balear, Francina Armengol, viu amb l’esperança que un dia d’aquests Espanya es convertirà en un estat federal que donarà cabuda a tota mena de sensibilitats sorgides dels pactes de la Transició, des de les peonades andaluses fins als furs navarresos i bascos, passant per les reivindicacions catalanes.
És una il·lusió òptima, però que arriba tard. Per començar, la presidenta, per una banda, té uns socis de govern que creuen en la independència (ens referim a la coalició Més) i, per l’altra, té uns socis externs (molt externs) que responen al nom de Podem i que han donat a entendre que creuen exactament en una improbable opció unionista.
L’autonomisme balear no ha estat mai realment autonomista ni encara menys balear. Encara és l’hora que algú es cregui que existeix un país anomenat Balears. Com s’ha comentat moltes vegades, ningú s’ha identificat fins ara com a ciutadà balear. Pot ser mallorquí, menorquí, eivissenc, formenterer o, si fa falta, pitiüs. Les sargantanes de Cabrera encara no s’han pronunciat.
Un vell eslògan del primer Pacte de Progrés que varem gaudir/patir els illencs feia: “Quatre illes, un país, cap frontera”. Han passat setze anys i, efectivament, no tenim ni fronteres ni país. Quatre illes sí que les tenim, però això a l’estimada i dolguda Grècia els faria riure. Per quatre illes no s’hi posen. Nosaltres, en canvi, de quatre trossos de pedra dins la mar tenim l’obligació de fer-ne un país, ni que sigui per la dignitat i la pluralitat del milió i escaig de les persones que hi viuen. No som una anècdota, som una realitat i serem el que vulguem ser. I després tindrem pendent el diàleg i l’entesa amb els germans del Principat i del País Valencià. Aquí, a cadascuna d’aquestes illes, se us espera i se us abraça.
Per tant, ens trobem davant un problema de cohesió social, que va acompanyat d’un altre problema de representativitat. Balears, sigui el que sigui com a país, envia cada any més d’un 14% del seu PIB a un govern que després la representa amb 8 diputats i diputades estantissos. L’ONU estableix que qualsevol mesura financera que superi el 5% del PIB d’un territori cap a la metròpoli comporta una situació colonial. La presidenta Armengol, per tant, es troba entre l’espasa i la paret, per no dir una cosa pitjor.
O bé obeeix els dictats del carrer Ferraz, o bé s’adapta als plantejaments dels seus socis de govern, que oscil·len, com acabam de dir, entre el nou sobiranisme de Més i el vague federalisme unionista de Podem.
Quin és el posicionament de la presidenta Francina Armengol? És més, quin és el posicionament del líder socialista Pedro Sánchez? Els escoltem repetir una vegada i una altra els argumentaris que deuen sortir d’alguna cuina difícil del presumpte progressisme espanyol i espanyolista. No dóna en absolut la sensació que cap dels joves líders del PSOE parli per boca pròpia, sinó des de l’eco incòmode d’un silenci antic i molt llarg. Fa molts anys que els tenim aquí i que hem dipositat esperances en ells. No ens n’hem sortit. Presidenta Armengol, és urgent que resolgui la contradicció del seu govern.
