Publicitat
Publicitat

Quaranta anys en una imatge

Una vegada que era a Madrid, fa uns anys, encuriosit per la fama del local, vaig acudir al restaurant Casa Lucio per menjar els seus famosos ous estrellats. Encara ara prenc bicarbonat per refer-me’n, i això que em penso que puc presumir d’un estómac resistent. Aquells ous eren una cosa oliosa i sobrecarregada de tota mena d’ingredients impensables i innecessaris. Els ous són una menja delicada, que s’ha de saber cuinar bé, no a força d’afegir-hi substàncies que no vénen al cas. Si a Casa Lucio volen aprendre a fer ous estrellats, qualsevol dia el meu pare pot passar a donar-los-en la recepta perfecta.

Oliosa i sobrecarregada va ser també la reunió que es va formar fa dues nits en un reservat de Casa Lucio. Ni més ni menys que el rei vell (un que li diuen Juan Carlos), el president espanyol Rajoy i els expresidents González, Aznar i Zapatero es varen trobar en aquest establiment per sopar ous estrellats (i oliosos). La fotografia que n’ha transcendit és un resum depriment del que ha estat la Transició i l’evolució de la democràcia espanyola. Només de veure’ls tots plegats al voltant d’una taula, a qualsevol persona més o menys normal li vénen més ganes de rebre un cop a la tíbia que no pas d’afegir-se a aquell tiberi. Només hi faltava l’ectoplasma de Landelino Lavilla. Et trobes de nit aquest grupet en un carreró fosc i el primer impuls és fugir corrents per la primera cantonada.

Si la pretensió era oferir una imatge d’unitat i concòrdia, com li agrada dir al president Rajoy, em sap greu dir que, al meu humil parer, només en va sortir un holograma de la Loapa i el retrat d’un sistema institucional absolutament decrèpit, a causa sobretot de l’actuació dels protagonistes de la fotografia. Felipe González, el mandatari presumptament responsable del cas Laza i Zabala. José María Aznar, l’home que va ficar Espanya (que anava bé) dins una guerra il·legal a l’Iraq. José Luis Rodríguez Zapatero, de qui potser algú s’enrecorda per haver negat l’existència d’una crisi. Mariano Rajoy, president en actiu capaç de dir que una Catalunya independent constituiria un retorn a l’Edat Mitjana. I, com a cirereta del pastís, el rei Joan Carles, conegut per la seva habilitat a l’hora de depredar elefants africans i aristòcrates europees mig descompostes. Tots cinc, concentrats entorn d’una taula amb l’objectiu d’augmentar plegats els seus nivells de colesterol amb un plat d’ous gomosos i indigeribles, sobretot a la nit i a partir de certes edats.

Potser per això, per fer passar avall l’àpat, el president Rajoy va esperar fins a les 3.49 de la matinada per fer-nos saber que el sopar havia estat “una trobada agradable i distesa”, cosa de la qual no cal dir que ens congratulem. Ens preguntem què feia la primera autoritat del govern espanyol tuitejant gairebé a les quatre de la matinada, de manera tan agradable i distesa com ell mateix afirmava. Devia vetllar pel deute de Grècia i el futur de l’Eurogrup, perquè, si no, no m’ho explico. Ara bé, el que ningú pot negar és que, amb la convocatòria d’aquest sopar d’ous untuosos (que va ser idea de Don Mariano), l’imminent expresident va obtenir una imatge prou clara dels últims quaranta anys de la història d’Espanya.