09/12/2011

Que Al·là hi faci més que nosaltres

2 min

D'aquí un parell de mesos farà un any que l'equip mèdic habitual de l'opinió publicada més benpensant girava els ulls en blanc cada vegada que mirava cap a la plaça Tahrir del Caire. A molts analistes d'upa i de lupa els va semblar veure-hi, en els revoltats que s'hi congregaven, l'encarnació irrefutable de la revolució pacífica i l'inici d'una Primavera Àrab que havia de dur, definitivament, la democràcia al món islàmic. Menys d'un any després, molts d'aquests mateixos opinadors entusiastes es miren les eleccions egípcies amb cara rara i estugosa, a mig camí entre la decepció i el pànic envers l'hemeroteca sempre punyetera.

Els nostres benvolguts opinaires tenen els seus motius per no sentir-se particularment satisfets. És cert que va caure Hosni Mubàrak, gràcies a Al·là, i que tot just el passat estiu van tenir ocasió de regalar-se la retina veient-lo comparèixer decrèpit davant d'un tribunal, ajagut en un jaç de dolor i tancat dins una gàbia que li conferia un aspecte més proper a Hannibal Lecter que a cap altra cosa. Però és igualment cert que el relleu de la vache qui rit al capdavant del país el va prendre una junta militar repressora, violenta i mal lletada, encapçalada per un cert mariscal Tantawi al qual ningú li compraria un cotxe usat i que ara s'aferra a les delícies del poder a cop de tortures, violacions i assassinats. I no és menys veritat que el procés electoral tot just encetat dóna poques alegries: els comicis duren dos mesos, l'abstenció és galopant, les paperetes electorals representen els partits en lliça amb un pictograma perquè la molt abundosa població analfabeta pugui identificar-los i, per acabar-ho d'adobar, els resultats provisionals són de tot menys encoratjadors: el seixanta per cent dels sufragis són per als integristes del Partit de la Llibertat i la Justícia (que no és més que el braç polític dels Germans Musulmans) i per als fonamentalistes salafistes d'Al-Nur, nom que no per casualitat significa la llum. Per la seva banda, la coalició esquerrana liberal del Bloc Egipci amb prou feines reuneix el 15% dels vots. El percentatge restant es reparteix entre partits minúsculs i candidatures personals (en molts casos, més fonamentalistes encara que els Germans Musulmans, si és que això és possible).

Que els partits religiosos fanatitzats se surtin amb la seva no hauria de ser una sorpresa: com tants altres països islàmics, Egipte ha patit durant quaranta anys un govern profundament corrupte que es desentenia dels ciutadans, mentre els Germans Musulmans es feien càrrec d'atendre les seves necessitats més bàsiques. El mateix pot succeir aviat a Líbia, després del poc esperançador linxament de Gaddafi, o a Síria, si finalment la comunitat internacional posa fi als sanguinaris disbarats de la dinastia Al-Assad. No cal ser expert en geopolítica per comprendre que aquests països estan condemnats a anar del foc a les brases. I nosaltres mentrestant aquí, intentant salvar l'euro i parant atenció als analistes entusiastes.

stats