Publicitat
Publicitat

Que els vius parlin amb els morts

En principi, la idea tradicional seria que avui és Tots Sants, i, demà, el Dia dels Difunts. Això voldria dir que avui és el dia que els vius visiten els morts, i que demà és la jornada en què els morts visiten els vius (i no ahir a la nit, digui el que digui Halloween). Sigui com vulgui, la qüestió és que són dies per recordar-se dels que ja no hi són, i de revisar la relació que hi mantenim. Pot semblar fútil, això de pensar la relació que tenim amb les persones desaparegudes, sabent que no cal esperar-ne cap mena d'interlocució ni de resposta. Però el cas és que la nostra civilització, i segurament totes les comunitats humanes conegudes, es defineixen entre altres coses pel vincle que mantenen amb els seus morts.

D'això en sabia Salvador Espriu (no sé si se n'han assabentat: enguany n'és el centenari), a qui algú ha anomenat "el poeta de la mort", o, fins i tot, aprofundint en l'obtusitat, "el poeta de la Catalunya morta". No és això: el fet és que Espriu va haver de viure molta mort, perquè li va tocar ser jove en un moment del país -la Guerra Civil- en què la mort campava a lloure pels camins i els ponts, pels rials, els torrents i les lleres dels rius, per les cases i els corrals. Espriu va veure morir un país (o, més ben dit, una idea de país: la de la República), sí, però no va escriure només per plorar-lo, sinó també, i sobretot, per fer-lo reviure. D'aquí els citadíssims versos sobre la salvació dels mots i el retorn del nom de cada cosa, i d'aquí també l'extensió evocació de difunts que ocupa gran part del parlament de l'Altíssim, al final de la Primera història d'Esther : "I si algú dels que m'entenen creu encara que és una obra digna i noble evocar amb esperit religiós les ombres predecessores, [...] que pregui avui pels difunts de Sinera. Pregueu pels ximples de la vila, dinastes incomparables sota el prestigi d'en Trictrac, els mendicants que captaren de porta en porta, per places i carrers, una minsa i reganyosa caritat, durant generacions senceres. I per les opulentes famílies, ja extingides, dels Tries i els Pasqual, dels Pastor i els Villalta. I per la senyora Maria Castelló, que segué llegint en una cadira ranca. [...] I per l'Esperanceta Trinquis, colgada per la neu en un clot, prop de la via del tren. I per l'Escombreta, proferidora dels espinguets més aguts que mai s'hagin llançat de llarg a llarg de la costa. [...] Pregueu també per Tomeu Rosselló..."

Espriu va incloure el seu amic, el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel, en la seva pregària, perquè formava part d'aquest món passat que ell havia vist extingir-se, però també perquè volia projectar-lo cap al món futur en què no va deixar mai, en el fons, de somiar. Espriu es va passar la vida dialogant amb els morts per obrir el pas del futur als vius. Visitava els difunts i feia de mitjancer perquè els difunts visitessin els vivents, i els que encara havien de venir. No és que fos cap profeta, ni cap demiürg: és que la cultura, i la llengua que parlem entre tots, ens salva de la mort.