Rajoy dins del seu Camelot
En el temps de descompte del seu mandat, Mariano Rajoy ha trobat en la insurrecció catalana capitanejada per Junts pel Sí i la CUP un motiu per donar sentit a la seva presidència. És d’aquesta manera que ha cridat a consultes els líders del que ell considera oposición, que al cap i a la fi poden anar equivocats però no deixen de ser bons espanyols, i ha format el seu Camelot particular per fer front al malèfic desafiament català.
Despús-ahir ja es va retratar amb Pedro Sánchez, del PSOE, que amb la seva sempiterna camisa blanca fa un Sir Lancelot prou acceptable, i avui serà el torn d’Albert Rivera, de Ciutadans, i de Pablo Iglesias, de Podem (algú en dubtava?). Objectiu: salvar la unitat d’Espanya, una cosa mai vista. Rivera, que amb la seva humilitat característica ja es permet prohibir determinats pactes de govern, pot exercir perfectament de mag Merlí, i l’impol·lut Iglesias seria el custodi de l’espasa Excalibur davant de la casta. En els papers femenins, Inés Arrimadas pot fer de la reina Ginebra, coneguda per la seva traïdoria, i Carme Chacón pot assumir el paper de la bruixa, i si no que ho preguntin al pobre Pere Navarro.
Total, que aquí ho tenim. El vell i ranci Don Mariano assegut a la taula rodona de la Moncloa amb el Pedrito, l’Albertito, el Pablito, la Inesita i la Carmencita. Ja tenim Camelot amb callos, doncs. Recalco els diminutius perquè sorprèn la joventut dels nous líders de l’espanyolisme: si no vaig errat de comptes, el més gran dels esmentats, tret de Rajoy, és Pedro Sánchez, que té 43 anys, exactament igual que, glups, un servidor. Vull dir que l’espanyolisme pur i dur, allò que col·loquialment acostumàvem a anomenar fatxes, ha trobat el seu relleu generacional, i no es pot dir que siguin tímids ni que els faltin suports i forces. Ho apunto perquè, a banda que a nivell personal em causa una certa tristesa, és una dada que val la pena tenir en compte. Si tants joves tenen encara tanta il·lusió per encapçalar l’unionisme sense fissures, deu ser que aquesta ideologia té projecció.
I no només interna, sinó també internacional. El discurs que va pronunciar ahir el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, amb motiu dels seixanta anys de l’ingrés d’Espanya a l’organització, va estar molt bé, però s’hauria notat menys que l’hi havien escrit des d’algun despatx ministerial espanyol si no hagués inclòs una referència segons la qual per a Ban Ki-moon era un honor reunir-se “amb el rei Felip VI, amb el president Rajoy i [atenció] amb el ministre Margallo”. Ai, la vanitat. És un dels errors que va destruir la cort de Camelot, on el rei, per cert, em sembla que no es deia Mariano. Tot i que es veu que l’encara president espanyol no es fixa tant en la matèria de Bretanya com en les referències dantesques, si hem de tenir en compte l’advertiment que ahir mateix va fer públic, segons el qual els independentistes no tenen cabuda en aquest món i han d’“abandonar tota esperança”. Segons el Dant, aquesta és la inscripció que figurava a les portes de l’infern.
