Publicitat
Publicitat

Rajoy es refugia al Prado

Una mica cansat que el tractin de jacobí, Mariano Rajoy ha buscat aixopluc al Museu del Prado. "Qui vulgui reduir la nació al que és castellà, hauria d'admirar la pluralitat i la riquesa de les diferents corones que conformaven la monarquia hispànica", va proclamar, davant d'un quadre amb molta pàtina. Els tocadors de bombo de la premsa constitucionalista no es van fer esperar ni un minut: el mínim que els van semblar les opinions pictòriques del president espanyol va ser una claudicació davant del xantatge nacionalista. El Mundo : "Rajoy insta a quienes reducen la nación a lo castellano a admirar la España plural ". ABC : "España es una nación ambiciosa que no se reduce a lo castellano" . La Razón Digital : idèntic titular. La Gaceta : "Jordi Pujol jr. busca socio en Paraguay". Com es veu, tendència a la unanimitat (amb alguna petita dissensió) entre la premsa constitucionalista de Madrid. Resum: si fins i tot Cambó va fer donacions al Museu del Prado, com es pot negar que Catalunya i Espanya comparteixen un passat comú?

El cas és que, per una vegada a la vida, don Mariano tenia tota la raó: no es pot explicar la cultura espanyola sense Catalunya, i potser és el primer president espanyol que ho reconeix d'una manera tan oberta: caldrà donar-li'n les gràcies, suposo, al seu secretari d'estat de Cultura, José María Lassalle, que ja deu patir prou amb el ministre que li ha tocat com a cap polític. Es podria dir el mateix a l'inrevés: la cultura catalana (sobretot la moderna) és inexplicable sense el concurs d'Espanya. Per molt que l'animadversió entre una nació i l'altra hagi arribat a un punt insuportable, caldrà tenir sempre present que el diàleg entre la cultura que s'expressa en castellà i la que ho fa en català ve de molt enrere, que continua viu i que seguirà en el futur.

Naturalment, els mitjans polítics (i, com a reflex seu, els mitjans en general), donen a aquestes efusions un valor purament emotiu: Rajoy va dir això referint-se a la cultura, que és com dir que no es referia a res en particular. La cultura, ja se sap, és el refugi dins el qual s'amaguen els canalles de la política quan ja no saben què més han de dir. Més enllà d'això, la cultura no val per a res. I és possible que sigui així en el dia a dia, però no a llarg termini.

Baltasar Porcel, que de tot això en sabia alguna cosa, solia preguntar-se, en els darrers anys de la seva vida: "Què és un país sense la seva cultura? Què seria Espanya sense la seva cultura?" I ell mateix es responia: "Seria el Congo: gent que es maten els uns als altres". Fa només cinc anys que es va morir Porcel, i Espanya s'assembla més cada dia a un país en què el personal es mata mútuament. Que un president espanyol faci una crida a la unitat des del Museu del Prado, i que tothom s'ho prengui com un senyal d'alarma o com una invitació a la conya, no és cap bon indicador. Seria necessari que alguns recordessin que algunes de les millors contribucions a la cultura espanyola s'han fet en català. I que obressin en conseqüència.