24/09/2017

Resistència pacífica i alguna cosa més

2 min

Ahir a Saragossa, un acte d’Units Podem a favor del referèndum es va haver de celebrar a porta tancada perquè el recinte on tenia lloc es va veure assetjat per mig miler d’ultres espanyolistes i neonazis que van agredir els polítics assistents i els periodistes que cobrien la notícia. Concretament la presidenta del Parlament aragonès, Violeta Barba, va rebre un cop al pit amb una botella d’aigua (els agressors devien lamentar no haver usat una arma més contundent) i un cotxe de TV3 en va sortir amb els vidres trencats. Els assistents a l’acte van haver d’esperar que als violents els donés la gana d’esvair-se, perquè no hi va haver cap mena d’intervenció policial per aturar el tumult.

Perquè quan parlen de tumults es refereixen exactament a això, tot i que en el cas de Catalunya en tindrien prou amb molt menys que això per tenir el que fa dies que cerquen, obscenament i desesperadament. A Saragossa, cinc-cents individus d’extrema dreta perpetrant actes de violència contra periodistes i polítics electes es qualifica com un simple “ escrache ”, com va fer el digital El Español. A Catalunya, s’està esperant la més mínima espurna per activar tot l’arsenal contra el que ara anomenen sedició, i que només és gent demanant votar. I no només l’esperen, sinó que treballen intensament per provocar-la. Per això és imprescindible mantenir no tan sols la resistència pacífica que distingeix la revolta catalana, sinó anar alerta a no caure en paranys ni incitacions a l’enfrontament. Són visibles d’una hora lluny els polis disfressats de civils, amb distintius independentistes o no, que circulen aquests dies per la via pública a la recerca de l’aldarull perdut. La ciutadania catalana ja s’ha doctorat cum laude en matèria de mobilització massiva i escrupolosament cívica, però no és sobrer subratllar que, aquests dies, cal afegir-hi l’astúcia de veure’ls venir. El nacionalisme espanyol ha sortit dels bolardos per anar a caure dins els tumultos, i fins a l’1-O (i molt particularment l’1-O) ningú els traurà d’aquí.

Encara tenim a la memòria les fúnebres i llefiscoses previsions, fa poques setmanes, d’il·lustres pensadors com Gregorio Morán, Luis María Anson o Victoria Prego sobre la possibilitat que hi hagués un muerto a Catalunya, i intentaven presentar-la com un temor sense aconseguir dissimular que es tractava d’un desig. Molts d’altres, des dels mitjans o des de les institucions governamentals, judicials i policials, ho han repetit sense ambages: volen violència als carrers de Catalunya, com més cruenta millor, per criminalitzar el referèndum i els seus responsables i per justificar un estat d’excepció i de setge que està provocant l’estupor i l’escàndol arreu del món. Desitgen violència per donar coartada a un cop d’estat, perpetrat des de l’estat contra l’estat. Ja sabem que no ho tindran, però en aquesta setmana que comença vindran els assalts més durs i se’ns buscaran constantment les pessigolles. Per molt que costi, cal mantenir el cap fred i la ironia a punt.

stats