Cuba com a mirall
La biografia de Fidel Castro es pot resumir com la d’un personatge que va liderar una revolució per derrocar un dictador, i que, després d’aconseguir-ho, es va convertir en un altre dictador ell mateix. I durant més de cinquanta anys. Com a dictador es diferencia del seu antecessor, Fulgencio Batista, bàsicament en el fet que no era un titella en mans dels EUA, sinó tot el contrari: va ser, tots els dies del seu mandat interminable, un veritable pain in the ass per al poder ianqui, i ni tan sols l’acostament a penúltima hora d’Obama esborrarà mai aquesta etiqueta que ell lluïa amb tant d’orgull com el seu uniforme militar. Sens dubte, gran part del seu carisma i del seu poder de seducció descansaven en la seva condició de ser el tirà no d’un país ni d’un imperi sinó d’una altra cosa molt millor: una illa (tots els illencs sabem que cada illa conté l’Univers sencer). Però era un tirà, i és absurd pretendre desmentir o matisar aquesta dada objectiva. Tot en ell era bigger than life, per dir-ho altra vegada com els americans, i la simple constatació que el que en principi no hauria d’haver estat més que el reietó d’una excolònia espanyola arribés a desequilibrar la política de blocs de tot el planeta -planant sobre la Guerra Freda i sobrevivint a més de sis-cents intents, plans i conxorxes per assassinar-lo- és més que suficient per donar una idea de la fascinant desmesura d’un líder que va néixer i ha mort més enllà del bé i del mal, situat per pròpia naturalesa i convicció en una dimensió de la amoralitat que la immensa majoria dels humans per fortuna ni tan sols somiem. Si la bibliografia i la filmografia que ha suscitat en vida ja han estat inquantificables, tot això es quedarà en un grapat d’esbossos en comparació amb la quantitat de pàgines que encara s’han d’escriure sobre ell i el seu llegat, a partir del moment que la mort ha acudit per certificar la seva condició de mite.
I, tanmateix, com dèiem, Fidel Castro era un dictador. Va reprimir les llibertats i les persones, va empresonar o enviar a l’exili centenars de persones que no encaixaven dins els rígids paràmetres del seu règim (incloent-hi una multitud d’artistes, científics i cervells de totes les disciplines dels quals Cuba senzillament no podia prescindir), va perseguir els homosexuals amb acarnissament i va perpetuar per a les dones els rols socials més miserables, inclòs el d’objectes de turisme sexual. La famosa educació per a tothom que prometia el castrisme era una pantomima encara més dolorosa i humiliant que l’analfabetisme pur i dur, la hipocresia i les mentides del règim es retroalimentaven sense descans, i la misèria que patien molts ciutadans contrastava amb el sumptuós estil de vida del mateix Fidel i els seus predilectes. Només que, mirant l’alternativa que fa dècades que es prepara a Miami, ara ferotgement sotmesa a Donald Trump, tot indica que, per a Cuba, la pitjor dictadura és la que està a punt d’imposar-se-li. I així, altra vegada, aquesta illa tornarà a ser el mirall dels mals del món.
