Publicitat
Publicitat

Sa sala de ses bajanades

Qui no té feina el gat pentina. Bearn o la sala de les nines és una de les novel·les catalanes més importants del segle XX (que el crític Joan Triadú va qualificar, i amb raó, com a “segle d’or” de la nostra literatura) i té una història un pèl enrevessada, que adquireix matisos distints quan la llegim explicada per Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover o el professor Josep Antoni Grimalt, que segurament varen ser les persones que varen viure més de prop el procés d’escriptura d’aquesta obra mestra. També hi va ficar la seva cullerada, i no petita, un altre dels més grans novel·listes moderns en llengua catalana, Joan Sales, que en relació a Llorenç Villalonga i a Bearn exercia com a editor, al capdavant del segell Club Editor, feliçment ressuscitat en els últims anys per la seva néta Maria Bohigas. Confrontant tots aquests testimonis, és fàcil comprendre que les decisions creatives i editorials sobre la novel·la varen ser contradictòries i de vegades conflictives: que si versions en castellà, que si versions en català. Que si un epíleg que Villalonga volia incloure tant sí com no i que Sales no volia de cap manera. Que si havia de titular-se únicament Bearn o incloure el bimembre o la sala de les nines (de fet, això anava força en relació amb la qüestió de l’epíleg). Va ser sens dubte un procés accidentat, però potser això va ajudar, paradoxalment, a fer que la novel·la sigui tan bona. Bona no, excepcional. Si no l’han llegida, els recomano que ho facin. I si ho han fet, que la rellegeixin, perquè de ben segur que tornaran a gaudir-ne.

Amb el que no comptàvem era amb la possibilitat que a la dreta xarona mallorquina se li acudís potinejar aquesta obra, però ha estat així. Fa unes setmanes que ha aparegut, sota els auspicis d’una editorial que ni conec ni m’importa, i amb l’impuls del marmessor de Llorenç Villalonga, Josep Zaforteza Calvet, una versió “en mallorquí” de la novel·la. Això vol dir que el títol ha estat substituït per Bearn o sa sala de ses pepes, i a partir d’aquí el despropòsit continua fins al punt final. L’artífex del disbarat ha estat la filòloga (?) Maria Antònia Lladó, que potser no per casualitat ha treballat en els últims anys als serveis lingüístics de la penosa IB3 de José Ramón Bauzá i que és l’esposa de Xavier Pericay, candidat de Ciutadans a les Balears. Amb aquests manobres s’entenen aquestes obres. Sobretot tenint en compte que la versió de Bearn que va donar Villalonga per definitiva ja feia servir el registre dialectal en els diàlegs. Però no, havien de ficar-hi les grapes.

A l’escriptor Valentí Puig (que per cert, acaba de publicar un dietari magnífic, Dones que dormen ) ja se li va oferir fer la versió de Bearn en mallorquí reescalfat, i ho va declinar amb arguments que ha explicat molt bé: “A ningú li consta que l’autor volgués fer una cosa així. Hi ha una dreta anticatalanista i gonella, però en la llengua escrita s’ha de seguir la normativa”. En efecte, mestre Puig. Però hi ha qui no es cansa mai de fer el ridícul.