Cursach i els altres
Bartomeu Cursach, el magnat de l’oci nocturn detingut per una llista de presumptes crims i delictes que fa posar els pèls de punta només de llegir-la, és sens dubte un dolent paradigmàtic, digne d’una novel·la de James Ellroy i d’una pel·lícula protagonitzada pel Robert Mitchum dels anys pletòrics. Ha causat consternació que el jutge Penalva (no ens conformaríem amb menys que Gregory Peck per encarnar-lo) hagi trobat indicis més que raonables per acusar Cursach d’haver ordenat la mort de dos dels seus empleats, per evitar que parlessin sobre la relació del seu amo amb el submon de la pornografia infantil. Però si ens posem en context, les presumptes morts violentes i la suposada perpetració d’abusos sexuals particularment infames resulten del tot coherents dins el relat de la construcció d’un imperi basat en la prostitució, les drogues i la corrupció. Em sap greu per als lectors catalans, però al costat d’un mallorquí desclassat i salvatge com Cursach, un burgès barceloní descarrilat com Millet empal·lideix sense remei. En la història universal de la infàmia també hi ha categories.
Ara bé, ja se sap que tota novel·la negra és també una crònica de la societat dins la qual se situa, i que el malvat de la funció no representa la malaltia d’aquesta societat sinó el seu símptoma. I de quin mal és símptoma un personatge com Cursach? La simple menció del seu nom (ara més que mai) és suficient per causar el calfred, el tartamudeig, la suor freda i fins i tot el plor de dotzenes i dotzenes (literalment) d’homes fets i refets: policies, polítics (sobretot de dreta, però també d’esquerra), jutges i fiscals, empresaris i periodistes. Cursach era el Gran Corruptor però el corruptor no és ningú sense corruptes, i els corruptes de Cursach són legió. Dotzenes i dotzenes (ho repetim) d’honorables pares de família, esforçats i modèlics ciutadans, sucumbien als encants del diner, o simplement del vici, tan tumultuosament com les mosques a la carronya. Parlem de quaranta anys de compra i venda ininterrompuda i incansable de voluntats, principis i honres, sota una pràctica de la corrupció decididament transversal i interclassista: des de quinquis de barriada fins a alcaldes i alcaldesses, des de goril·les de discoteca fins a senyories de diversos colors, des de cambrers fins a ministres de la Justícia, des de camells i amos de tuguris fins a empresaris modèlics i traficants de persones, aquí tothom hi ha sucat en tots els sentits de la paraula, tothom ha parat la mà (o una altra part de la seva anatomia) i ha mirat cap a una altra banda.
De quina malaltia és símptoma algú com Cursach? De fet, d’unes quantes: la cobdícia, la venalitat, la veneració dels diners, l’abandonament moral, l’absència total d’escrúpols, la mala educació i la ignorància, la mentida i la hipocresia com a úniques finestres de ventilació d’una atmosfera irrespirable. Un mort de gana enriquit amb desmesura i de la pitjor manera: Cursach personifica, ell tot sol, l’últim mig segle d’història de Mallorca.
