16/05/2017

La UE davant dels refugiats

2 min

Ara mateix tan sols l’11% dels cent seixanta mil refugiats que la UE es va comprometre a acollir d’aquí al mes de setembre han trobat ubicació en algun dels països membres, és a dir, 18.000 persones. En aquests quatre mesos s’haurà de trobar acolliment per al 89% que resta, i no serà fàcil, atesa la impressionant i repulsiva desgana amb què la gran majoria de governs europeus afronten la tasca que els ha estat assignada. De fet, es preveu arribar al setembre als 34.500, i encara gràcies. Ahir el comissari europeu de Migració, Afers Interns i Ciutadania, Dimitris Avramopoulos, va tornar a anunciar sancions econòmiques per als estats que no compleixin el seu deure envers els refugiats, especialment per a aquells que (com Àustria, Hongria o Polònia) ara com ara encara no n’han acollit ni un. Fa un any la Comissió Europea també va anunciar l’obertura d’expedients pel mateix motiu, i en aquell moment afectaven Espanya, que tampoc ni tan sols havia posat fil a l’agulla. Ara ja no se la pot acusar de no haver fet res: el govern espanyol ja ha acceptat 886 dels 10.323 refugiats que té el deure de reubicar, el 6,5% del total, i encara en condicions nefastes i posant tota mena d’entrebancs a les comunitats autònomes o les ciutats (com Catalunya, les Balears o Barcelona) que han manifestat la seva voluntat d’acollir.

Teníem vint anys quan vam veure morir el somni d’Europa als Balcans, i al cap d’una vintena més el veiem tornar a morir amb tots aquells que s’ofeguen al Mediterrani, víctimes de la dictadura i la guerra però també de la inacció vergonyosa dels nostres governs. Mentrestant, arriben dels EUA notícies perfectament creïbles sobre la presó de Saidnaia, utilitzada com a camp d’extermini i com a crematori dels cadàvers causats per les execucions en massa de rebels i de població civil. L’Auschwitz sirià, ja n’ha dit algú, i per desgràcia en aquest cas la comparació no sembla frívola ni forçada, però sí tan odiosa com aquests governs europeus hipòcrites que es neguen al deure elemental de donar asil a les víctimes d’una catàstrofe humanitària.

Mentrestant, també, el president francès Macron, un home que va néixer flamant i que és capaç de presentar un primer ministre com Édouard Philippe recalcant que és de droite com si això fos una cosa revolucionària, es va reunir amb Angela Merkel amb el propòsit d’escenificar un no menys rutilant i mai vist eix franco-alemany que aquesta vegada serà molt millor que res perquè hi és ell al capdavant. Llàstima (o sort) que el gatet francès Nermal va ser rebut per un escèptic gatot Garfield teutó, molt de tornada de tot i que a més estava fent la digestió electoral de Westfàlia. Merkel no va bufar a Macron, per descomptat, però tampoc li va riure les gracietes. La cancellera és ben conscient (el seu govern ha estat un dels que han tingut un comportament més digne, sense ser ni de lluny suficient, en la crisi dels refugiats) que a Europa, sembrada de líders que passaran a la història per la seva indignitat, no hi ha espai ni motiu per a les eufòries i les gesticulacions triomfals.

stats