Analfabetisme escolaritzat
Insistesc una mica en aquest terme, que he utilitzat alguna vegada en aquesta columna, perquè crec que fa referència a un fet digne de ser tingut en compte (no només, però també) a l’hora de trobar explicacions a fenòmens que ens succeeixen sense que sapiguem com ni per què han succeït (verbigràcia i per esmentar-ne tan sols un, la victòria de Trump).
El terme analfabetisme escolaritzat no és meu: el vaig llegir per primera vegada en un informe de Book Trust, l’entitat anglesa dedicada al foment de la lectura més important, que ja fa molts d’anys que duu a terme una permanent National Reading Campaign amb resultats altament satisfactoris. Si per analfabet coneixem la persona que no sap llegir ni escriure, ni realitzar operacions bàsiques de càlcul, per analfabet escolaritzat s’entén algú que sí que ha rebut instrucció però que tanmateix demostra greus problemes de comprensió lectora i també d’expressió, ja sigui escrita o verbal, així com dificultats serioses a l’hora d’establir associacions d’idees o conceptes. L’analfabet escolaritzat posseeix les eines bàsiques per comprendre la realitat que l’envolta, però no sap utilitzar-les o en fa un ús deficient. Si no vaig errat (hi ha experts en la matèria que em poden corregir), altres termes com illetrisme o analfabetisme funcional es poden considerar sinònims de l’analfabetisme escolaritzat; en qualsevol cas, ens referim sempre a individus amb problemes de lectoescriptura.
A diferència de l’analfabetisme diguem-ne clàssic, l’analfabetisme escolaritzat presenta l’inconvenient que és molt difícil de mesurar: és a dir, podem saber fàcilment quin és el percentatge de població d’un territori que no ha après a llegir ni escriure, però és molt més difícil quantificar fins a quin punt una persona és o no és capaç de comprendre un text, o de redactar-lo o enunciar-lo de forma satisfactòria, o d’establir relacions conceptuals. Tanmateix, em temo (i ara ja entrem dins el terreny de les percepcions) que l’analfabetisme escolaritzat, tant en la nostra societat com en el conjunt de les societats occidentals (aquestes que anomenem “avançades”), està força més estès del que ens sembla. Tampoc té a veure amb la titulació acadèmica. No es tracta de quants cursos s’han seguit ni de quines matèries, sinó més aviat (i això és molt més complicat de definir) d’una manera d’estar en el món que sí que té algunes característiques descriptibles: la primera de totes, la manca d’atenció, i també d’altres com la falta de memòria, l’absència o la renúncia explícita o implícita al pensament abstracte, o la incapacitat (o la mandra) d’entendre realitats complexes.
És una qüestió que deixo només apuntada, perquè és de llarg abast i té una influència directa en el dia a dia de les nostres comunitats. Perquè l’analfabetisme escolaritzat sovint no és fàcil de detectar, però en canvi qui el pateix no deixa de ser consumidor: de comunicació, d’oci, de recursos naturals, de productes alimentaris i, per descomptat, de propaganda electoral.
