L’estafa més barroera
Fernando Blanco Botana, el pare de la nena tristament famosa Nadia Nerea, no és mallorquí de naixement, però no hi ha dubte que va assimilar aviat allò que se’n sol dir el geni del país. De fet, Fernando Blanco ja havia fet un vistós currículum d’estafes a Menorca, on també va residir, que el varen fer acabar a la presó. Això, tanmateix, no va ser obstacle perquè a continuació migrés a Mallorca, hi trobés una presumpta còmplice (em sap greu, però ara fa de molt mal creure, com sosté Blanco, que la seva muller i mare de la criatura, Margarita Garau, no estigués al cas del tinglado) i hi dugués a terme l’obra mestra de la seva trajectòria com a engalipador, que ara fa que tots ens portem les mans al cap, i amb motiu.
Deixant de banda la qüestió de quina mena de personatge cal ser per construir una mentida a expenses de la salut de la pròpia filla amb l’única finalitat de robar, val la pena fixar-se en els materials amb què Blanco va armar la seva impostura. Primer, per descomptat, un ganxo emocional dels que no fallen: uns pares desesperats perquè no poden pagar el tractament d’una nena en perill de mort a causa d’una malaltia rara (sembla que la nena està malalta de veritat, però no amb la gravetat que els pares proclamaven: no costa gens imaginar-se el signe de l’euro a les pupil·les de Fernando Blanco en rebre el diagnòstic d’una malaltia que gairebé ningú coneix). Impossible no sentir empatia davant del drama.
A partir d’aquí ve l’attrezzo de panfonteta (que a pilota passada, ben cert, és molt més fàcil de detectar): un tractament caríssim amb uns metges de Houston, com si aquí no disposéssim, a pesar dels intents no gens dissimulats de desballestar-lo, d’un dels millors sistemes sanitaris públics del món, i també d’una sanitat privada molt sovint excel·lent. Per acabar-ho de decorar, un misteriós metge que segons Blanco era el millor especialista del món en la patologia que pateix Nadia Nerea, però que residia ni més ni menys que en una cova de l’Afganistan, una mena de bruixot de terres llunyanes (faria riure si no fes ràbia). I a partir d’aquí, el que vostès vulguin: grans exhibicions de festivals de solidaritat de pacotilla amb esportistes i famosets de mitja canya, que al seu torn fan l’efecte crida per atreure la solidaritat real de la gent de bona fe, tot amanit amb moltes fotografies dels pares i la criatura en actitud d’infinit amor familiar. Resultat: agafa els diners i corre, com aconsellava Woody Allen justament en una de les seves comèdies de disbarats.
És a dir, que Fernando Blanco, amb la possible connivència de la seva dona, va edificar la seva estafa sobre uns fonaments fets amb una mescla de sentimentalisme barat, superxeries, ignorància, tòpics irracionals i manipulació. Tot extremadament vulgar i barroer, ben cert. A imatge i semblança, si ens aturem a pensar-ho, de la majoria de prohoms que han manat de debò en aquestes Illes (i més enllà) i les han fetes anar per on han volgut una vegada i una altra. I no penso únicament en els polítics.
