Música per acabar l’any
Els oients de l’emissora Icat.cat han tingut (al meu humil parer) el bon gust d’escollir com a millors discos de l’any els de David Bowie i Leonard Cohen (en l’apartat internacional) i el de Joana Serrat (en el nacional). Són treballs lògicament molt diferents, però que tenen en comú el seu caràcter unitari (no són només col·leccions de cançons, sinó que, amb el conjunt de les peces de cada àlbum, es transmet una idea, allò que abans se’n deia un concepte) i són, també, obres introspectives, en què els seus autors miren cap a dins d’ells mateixos per exposar després als seus oïdors els fragments de veritat (aquell mirall esmicolat en milers de bocins de què parlava Espriu) que troben com a fruit d’aquest exercici.
Els discos de Bowie i de Cohen, a més, comparteixen el fet que tracten de la mort: concretament de la pròpia mort, la que tant el camaleó anglès com el poeta canadenc (tots dos, uns senyors de cap a peus) sabien que tenien a tocar. Per descomptat, Black Star i You want it darker divergeixen en molts aspectes, perquè estilísticament Bowie i Cohen eren sovint la nit i el dia, però a la vegada comparteixen un aspecte fonamental: la serenitat amb què tots dos s’enfronten a la seva por més íntima, que també és la de cadascun de nosaltres. No hi ha impostació, gesticulació ni escarafalls en cap de les cançons d’aquests dos discos, i sí en canvi una mostra superlativa de talent que és, per a cadascun d’ells, la seva forma de burlar, de vèncer la mort. La Parca s’haurà pogut endur els seus cossos, però no les seves ments ni els seus cors, que resten dempeus per sempre davant de tothom, invictes en el que només es pot qualificar com dues obres mestres. Dir-ne així no és incórrer en cap ditirambe sorgit de la tristesa de la pèrdua, sinó un acte de justícia: són dos grans discos no perquè els seus autors hagin mort poc abans de publicar-los, i no perquè cantin a la mort, sinó perquè la superen.
La que afortunadament no dóna cap senyal d’haver de morir-se, ans tot al contrari, és la cantautora vigatana Joana Serrat, que amb el seu recent Cross the verge corrobora i amplifica les excel·lents qualitats que ja havia exhibit en els seus àlbums anteriors, Funshot i Liffey. Serrat sembla tenir interioritzades les lliçons d’una bona part de la millor música americana dels anys noranta (les que varen impartir formacions com Lambchop, Yo La Tengo, Tindersticks o Luna) i en treu les seves pròpies conclusions amb composicions d’una elegància implacable servides amb una veu que, per bé que sovint es mostra melancòlica, transmet alhora una alegria encomanadissa de viure. En el seu cas, el tema que dóna unitat al seu treball és aquesta voluntat de travessar el marge, d’anar més enllà i conèixer què hi ha. I juntament amb els discos finalistes (Manel, El Petit de Cal Eril, Love of Lesbian i Da Souza) ens confirma que el que es coneix com a escena musical catalana segueix vivint un moment creatiu especialment inquiet i dolç, que ben possiblement seria del gust dels senyors Cohen i Bowie.
