Nostàlgia del bipartidisme
“Aquest és un titular que es pot interpretar malament, però igualment ho diré: jo sempre he estat a favor del bipartidisme, sempre”. Mariano Rajoy dixit, conseqüent com sempre entre el que és i el que sembla que és. Va dir aquestes paraules en un context certament adequat, concretament en el decurs de la cordial entrevista que diumenge li dedicava El País, el diari global en espanyol que més va fer perquè el seu patrocinat tornés a ser investit president de totes les Espanyes. A la frase reproduïda, substitueixin “bipartidisme” per “franquisme” i obtindran un retrat exacte d’un percentatge molt important dels dirigents, els militants i els votants del partit que lidera Don Mariano.
El bipartidisme, a Espanya, ha estat durant aquests últims quaranta anys la corretja de transmissió entre la dictadura i la democràcia, i ha funcionat de manera prou correcta per al que es proposaven els seus forjadors. Que Rajoy s’hi declari a favor és redundància, perquè Rajoy, si sabés qui és Flaubert, podria parafrasejar-lo i declarar “el bipartidisme soc jo” sense mentir per primera vegada en la seva vida política. L’ameba Rajoy és el producte fet i acabat del bipartidisme, la seva síntesi i destil·lació. Se n’ha dit també “bipartidisme imperfecte”, perquè, per acabar de girar amb fluïdesa, ha necessitat en algun cas els olis del nacionalisme ben entès de CiU i el PNB, en el benentès que sempre hi havia, regnant però no governant, la figura inviolable del rei Joan Carles per corregir, a la brava i a calzón quitado (mai més ben dit), tots els checks & balances que calguessin.
Com en tota fabricació de sèrie, després d’assolir la perfecció arriba l’hora dels subproductes, i vet aquí la més lleial col·laboradora de Rajoy, Susana Díaz, proclamant-se aquest mateix cap de setmana candidata por el PSOE y por España, davant d’una escrupolosa primera fila composta per la flor i nata -ehem- del bipartidisme socialista, començant per un Felipe González que a l’entrada de l’esdeveniment històric comentava que hi assistia perquè era la primera vegada que el convidaven a la presentació d’un candidat. I ves que no sigui la darrera, i no perquè a l’home que en la clandestinitat antifranquista era conegut com a Isidoro li passi res dolent (Déu el guardi molts d’anys), sinó perquè sigui el PSOE el que arribi allà on assenyala la seva actual línia colossalment decadent.
Tot i que al PSOE, com a mínim, poden adduir que mostren signes de renovació, i que, perquè no hi falti res, no tan sols tenen candidata oficialista en l’esmentada Gusanita Por España, sinó fins i tot candidat alternatiu i dissident en la figura d’El Desdichado Sánchez, creada per ells mateixos en un exercici d’autodemolició que ara serveix com a conte de terror per als nens socialistes que no volen anar al llit. Però és que a l’altra cara simètrica del bipartidisme, de moment, no tenen ni això, i potser haurien de començar a pensar que Rajoy, encara que de vegades pugui semblar el contrari, no hi serà sempre. Ni un gallec aguanta tants d’anys de bipartidisme.
