S'ha descobert la corrupció
Un 95% de la ciutadania espanyola (que, de moment, i sembla que per bastant de temps, també inclou la catalana) considera que els partits polítics no tan sols consenten la corrupció, sinó que l'encobreixen, segons una enquesta publicada pel diari El País el cap de setmana passat. De la mateixa enquesta també se'n desprèn que un 54% opinen que la corrupció a Espanya és més gran que en altres països (tenen raó en part: a l'últim informe de Transparency International sobre percepció de corrupció política, que citàvem la setmana passada, Espanya hi ocupa el lloc número 30 en un llistat de 174 països), i un 63% donen per fet que la corrupció política s'ha incrementat en els últims anys.
Ningú hi veu un pam de net, en definitiva. I amb motiu. Tanmateix, val la pena anar a pams. Aquest 63% que té la sensació que la corrupció a Espanya ha repuntat recentment és possible que sigui víctima d'això que dèiem, és a dir, d'una sensació. Una mica com aquell burgès gentilhome de Molière, que descobria que parlava "en prosa" quan li explicaven que la prosa era allò que no anava en vers. Fa l'efecte que alguns (molts) s'adonen del que tenen davant dels nassos només quan ho veuen amplificat pels titulars dels mitjans. Que el sistema polític espanyol (i el català, i el balear, i el de totes les autonomies que configuren l'Espanya postfranquista) sembla especialment propens a corrupteles de tota casta és una cosa que, més o menys, tothom podia imaginar-se des de feia almenys trenta anys (descomptem els quaranta del sàtrapa, en què la corrupció no apareixia com a tal perquè es produïa d'acord amb la legalitat establerta). És així perquè es reuneixen totes les condicions: falta total de transparència en el finançament dels partits i de les seves ramificacions (consells d'administració de bancs i multinacionals), generalització de la idea que un càrrec públic és una mena de reconeixement que exigeix, amb posterioritat al seu exercici, algun tipus de recompensa (Felipe González, José María Aznar, Narcís Serra, Rodrigo Rato, Eduardo Zaplana: posin els noms que vulguin) o la convicció -escassament democràtica- que qui ha arribat a un lloc de govern ha demostrat que és prou espavilat per merèixer les prebendes que consideri convenients la resta de la seva vida. Afegim-hi una articulació político-administrativa com la de l'estat de les autonomies, que només serveix per multiplicar el nombre dels espavilats que decideixen treballar en servei de la comunitat, sempre que sigui en benefici propi.
En les explicacions del fenomen hi abunden els plantejaments antropològics, com els que vinculen la corrupció amb la idea catòlica del pecat original i la confessió, amb el caràcter llatí o, fins i tot, amb el clima mediterrani. Vés a saber. Però una cosa és segura: si som més corruptes que d'altres en les mateixes condicions és perquè mai hem cregut en res. Res de res. I els partits polítics i les seves buides proclames només són una projecció de la nostra nul·litat civil.
