Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Sindicats Vs. realitats

Doncs ja tornem a tenir vaga general convocada. Aquesta vegada UGT i CCOO no en són pròpiament els convocants: per a aquesta ocasió (la segona en vuit mesos; tot un rècord reivindicatiu) s'ha globalitzat, o europeïtzat, la festa, i és la CES (Confederació Europea de Sindicats) la que crida a sometent Espanya i Portugal. A Itàlia i (sobretot) a França encara s'ho estan pensant, perquè lògicament a ningú li ve de gust marcar el pas amb les rèmores d'un passat difícilment presentable.

El sentit que té aquesta vaga general a Espanya (en el moment en què la prima de risc es relaxa per primera vegada en mig any) és una incògnita que se li escapa a tothom, com no sigui la de justificar la pròpia existència dels sindicats pseudo o semiconvocants. És evident que les coses segueixen anant malament i que el govern es mostra en gran part impotent o inoperant davant de la situació que li toca gestionar, però una vaga general, ara mateix, és una ocurrència que només pot tenir sentit com a recordatori de l'existència (entre les eleccions basques i les catalanes) d'un suposat moviment sindical espanyol.

Aquest moviment sindical espanyol és una fantasia que ve de molt enrere. Forma part de les quimeres reials que tothom donava per consabudes després dels aplaudiments internacionals que va recollir Espanya en el seu modèlic procés de la Transició. La llàstima és que aquests moviments sindicals, que tothom donava per pressuposats, han caducat fa una colla d'anys, davant de la seva incapacitat de comprendre i de representar les exigències de la societat que suposadament li dóna raó de ser.

Els líders dels sindicats majoritaris es van pensar que, pactant amb els successius presidents de Catalunya i d'Espanya, n'hi havia d'haver prou per assegurar la pervivència del seu tinglado. No es van equivocar de gaire: fins fa poc n'hi ha hagut prou, tant a Catalunya com a la resta de l'estat espanyol, fent veure que existien unes organitzacions dedicades a la defensa dels drets de la classe treballadora per justificar l'existència d'aquestes organitzacions, sense ni tan sols ser capaços d'adonar-se que la suposada classe treballadora s'havia transformat en el que coneixem com a classes mitjanes.

Les classes mitjanes són, exactament, les que van convertir la manifestació del passat Onze de Setembre en l'expressió popular més gran de la història de Catalunya. I les classes mitjanes són les que donen sentit, dins Europa, a qualsevol reivindicació en aquest racó de món, o de qualsevol altre. L'interès dels principals mitjans de comunicació internacionals sobre l'anomenat "conflicte català" i el desinterès que suscita en els mateixos mitjans la suposada vaga general són exemples ben clars de l'extinció de la clàssica antinòmia entre classe treballadora i classe burgesa. Segons l'ortodòxia dels sindicats, els primers s'expressaven en castellà, mentre que els tirans ho feien en català. Ara, però, els sindicats fa temps que, ras i curt, no saben respondre a la realitat.