Publicitat
Publicitat

S’ofereix president per hores

La irrupció de la CUP en la política catalana no tan sols ha estat transformadora i renovadora, sinó també efervescent i mentolada. És rebre una proposta de la CUP i tenir la sensació d’haver ingerit una sobredosi de Peta Zetas de taronja. Jo mateix vaig ser un dels columnistes desaprensius que es varen mostrar escèptics amb l’arribada de la CUP al Parlament de Catalunya, amb les seves samarretes i les seves sandàlies. Ara, en canvi, aplaudesc content el seu increment electoral, la seva bona feina parlamentària (això és innegable) i les corbates d’Antonio Baños, que semblen tretes d’algun film de Sydney Pollack. Que a sobre als dirigents cupaires (perdó pel qualificatiu dirigents ) els agradin les road movies a l’estil de Mad Max, com varen demostrar en el seu vídeo electoral, per a mi acaba de fer-los definitivament atractius. Com que no visc a Catalunya i no hi tinc vot no sé si els hauria acabat donant el meu sufragi diumenge passat, però segur que la temptació hauria estat molt forta.

Ara bé, la imaginació al poder de vegades genera deliris. Anna Gabriel, actual número dos de la CUP, proposava una presidència de la Generalitat, no sé si dir-ne rotatòria o compartida, entre tres o quatre persones.

Ella deia que no ens hem d’enrocar en el debat sobre la idoneïtat d’Artur Mas com a presidenciable, però la veritat és que no va parlar d’altra cosa. Que si és el president de les retallades, etcètera. És veritat que ha practicat retallades, però em sembla fàcil d’entendre que no ho ha fet per gust (als polítics no els sol agradar donar males notícies), sinó perquè les finances de la Generalitat no li deixaven cap altra opció, entre altres motius perquè les finances de la Generalitat depenen directament, ara com ara, dels senyors Montoro, De Guindos i Rajoy. Un vaso es un vaso.

Tal com estan les coses després del 27-S, una presidència de la Generalitat esmicolada no em sembla la millor de les opcions. En principi, parlem d’un full de ruta de divuit mesos de duració, i em sembla que aniria raonablement bé que, sigui qui sigui, hi hagués un líder sòlid al capdavant d’aquesta història, i no ara un dia l’un i un altre dia l’altre. Estaria bé que durant divuit mesos tant el govern espanyol (que canviarà d’aquí dos mesos, ben segur) com la comunitat internacional sàpiguen qui presideix el govern de Catalunya, ni que sigui per marcar un número de telèfon o escriure un correu electrònic i no haver de preguntar: “Perdoni, amb qui parlo?”

Però vaja, si la nova tendència són les presidències en carpaccio jo mateix m’oferesc de president de la Generalitat per hores. Preferiria estalviar-me les sessions de control, perquè solen caure en dimarts i em coincidirien amb les classes de jujitsu. També lamento no ser exactament una dona, un fet al qual els meus pares no hi varen saber posar remei a temps. Però, a canvi, no cal que em paguin res: tot sigui per Catalunya.