10/12/2012

Torna a ser dilluns

2 min

El catalanisme ha tornat a ficar-se en un dels seus característics atzucacs sense sortida bona: fa quatre dies tothom estava d'acord en la necessitat de la convocatòria d'un referèndum (ara més conegut, pels amics, com a consulta) sobre l'autodeterminació; avui estem encallats en la decisió sobre quina ha de ser la data idònia per a tal esdeveniment. A CiU (no només a Unió, sinó també a Convergència) pateixen tremolor de cames davant la pèrdua de centralitat que els ha comportat l'aposta sobiranista d'Artur Mas; per a ERC, en canvi, és fonamental trobar aquell punt d'equilibri que no permeti a ningú acusar-los d'haver rebaixat els seus postulats, però tampoc de no ser capaços de mostrar-se com un partit de govern. Aquesta mena de contradiccions entre les diferents versions del catalanisme (del sobiranisme, si ho prefereixen) acostumen a tenir alguna víctima col·lateral, i en aquesta ocasió la víctima es diu consulta. O la data de la consulta, per ser més exactes.

En aquest context nociu, la proposta salomònica de l'ANC de fixar una data per a la consulta però sense fer-la pública pot resultar fins i tot comprensible, però no té cap sentit. Com podria funcionar un suposat acord de govern que mantingués els seus partidaris sota una espasa de Dàmocles a costa de la seva principal expectativa? Si s'arriba a un acord sobre la consulta, que sigui amb tots els ets i uts i amb les cartes destapades; altrament, no s'ho paga.

Potser convindria no oblidar que, en el millor dels casos, qualsevol convocatòria de consulta que puguin decidir les forces majoritàries del catalanisme (o del sobiranisme) serà il·legal per a l'Estat, i que serà combatuda amb tots els mecanismes jurídics, institucionals i polítics imaginables. Això sense comptar la guerra bruta, que també serà jugada a fons. No tan sols la consulta: el simple fet d'un acord de govern (sigui de la mena que sigui: aquí insistim que caldrà desenvolupar una fórmula especialment imaginativa i, alhora, particularment sòlida) entre CiU i ERC serà bombardejada per terra, mar i aire per la infanteria sempre lleial de les dues Espanyes.

La internacionalització del conflicte, idea amb la qual també s'ha especulat a bastament, s'endevina igualment espinosa i encara un pèl més remota. Al cap i a la fi, Espanya és un estat absolutament consolidat, governat per la majoria absoluta d'un partit amb una interlocució internacional més que potent, mentre que Catalunya és una regió en què el partit majoritari ha reculat i està pendent d'un acord amb una força tradicionalment adversària, i que té encara els seus mecanismes de projecció internacional en fase de construcció.

Alguna cosa, doncs, fa suposar que la independència no es proclamarà en aquesta legislatura, i que possiblement tampoc no es podrà convocar una consulta amb conseqüències polítiques suficients. Per dir-ho com Jordi Pujol, després de la festa ha tornat una altra vegada el dilluns. I això vol dir que és hora de posar-se a treballar de valent.

stats