04/10/2012

Tots els homes del president

2 min

Un gest de sobirania important, però que enmig del bullici informatiu corre el perill de passar desapercebut, és aquesta Declaració de Barcelona que lidera el conseller Mascarell: a la pràctica consisteix a prescindir del paper del ministeri espanyol de Cultura en els grans equipaments catalans del ram. Seria una novetat revolucionària. A canvi de cedir les competències en matèria de cultura, el govern espanyol s'havia assegurat una presència en els òrgans de govern de les principals infraestructures culturals catalanes (TNC, Macba, Liceu, Palau de la Música, etc.), a les quals contribuïa amb una aportació econòmica que sempre ha fluctuat segons la conjuntura econòmica i política i que mai ha acabat de tenir clar el principi de lleialtat institucional: en legislatures anteriors (que el mateix Ferran Mascarell ha tingut ocasió de tocar amb les mans), casos com els dels papers de Salamanca o del llegat d'Agustí Centelles han estat exemples flagrants d'aquesta deslleialtat descarada.

La proposta de prescindir del ministeri en els consorcis que regeixen les principals institucions culturals catalanes no tan sols és insòlita, sinó que també ho és el perfil del conseller que la posa damunt la taula. Gat vell i escaldat de la política del país, el conseller Mascarell acumula una pila d'esses: sinuós, sibil·lí i solipsista, no fa tant de temps que es feia un fart de remarcar que ell no era de cap manera independentista ni sobiranista, sinó que defensava un federalisme que ja aleshores (estem parlant de fa només un parell o tres d'anys) ja es veia que no tenia cap opció de prosperar, més que res per falta de líders (aquí i a l'altra banda del riu Ebre) que volguessin tirar endavant tan harmoniosa proposta: en aquella època encara hi havia un home anomenat Zapatero que exercia de president del govern d'Espanya, però que ara mateix ocupa un lloc al Museu de les Presències Invisibles, consorciat per totes les forces hereves de la modèlica Transició.

Van passar els dies, i la trajectòria política de Mascarell va entrar en una cruïlla estranya, complicada i perillosa, de la qual el personatge en va sortir clarament reforçat, a canvi d'un gir radical en la seva militància de partit: del PSC de tota la vida a la Convergència (no tant a CiU) d'Artur Mas. La vida, ja se sap, és ondulant.

Tant, que Mascarell no tan sols ha inventat l'ambigu però potentíssim concepte de l'estat propi (que pot ser un estat nou, o el mateix estat espanyol reinventat), sinó que ara treballa imbuït de la mateixa èpica masista que porta altres consellers, com Mas-Colell o Boi Ruiz, a travessar el Rubicó que va de la tecnocràcia al desafiament institucional en tota regla contra l'ordre constitucional vigent. I, veient el que vam veure despús-ahir a la cimera de presidents autonòmics (amb zombis populistes com Monago, Cospedal o Bauzá), només podem dir que ens alegrem que sigui així. El dret d'autodeterminació comença pels teatres, els museus, la sanitat i, no cal dir-ho, els diners.

stats