13/11/2016

Trump, equivalències

2 min

Si l’enyorada Leire Pajín va voler veure en la coincidència d’Obama com a president dels EUA i la presidència europea de Zapatero “el fet més important del món en el que portem de mil·lenni” (ho va dir, ho prometo), ara aquest títol es veu ferotgement disputat per la possibilitat que algun dia coincideixin Trump i Rajoy en algun fòrum de política internacional. Mentre esperem ansiosos que això succeeixi, podem entretenir-nos en l’impacte que ha tingut la victòria de Trump en la política espanyola.

Un dels comportaments que més delaten el provincianisme i la colonització mental és la necessitat de comparació amb els referents de la metròpoli, siguin positius o negatius. Leire Pajín deia això perquè estava convençuda que Zapatero, tret del color de la pell, era l’equivalent espanyol d’Obama, calcat. Amb el Nobel a Bob Dylan, varen ploure immediatament també les comparatives, que a Espanya es varen concentrar, tal com era de témer, en la persona de Joaquín Sabina. I ara, en plena consternació per l’arribada d’un salvatge com Donald Trump a la Casa Blanca, els polítics espanyols han detectat que la comparació amb ell és pejorativa i s’han apressat a utilitzar-la contra els seus adversaris. Uns han anat més de pressa que d’altres, naturalment. C’s i el PSOE, que com que no poden fer oposició contra el PP la fan contra Units Podem (a més, s’hi troben més còmodes), ja han entonat cadascun pel seu costat el mantra que la formació morada és Trump, de totes totes. I, naturalment, l’independentisme català també és Trump en estat pur (recupereu el Pareu màquines de l’Àlex Gutiérrez, a l’ARA de dimecres passat). Ja vam dir que l’Eix del Bé representat pel PP i les seves confluències (C’s i PSOE) treballa incansablement en la fabricació d’un enemic cohesionador que reuneixi dins un mateix sac tothom que gosi defensar la celebració d’un referèndum a Catalunya, vingui d’on vingui i tingui el color ideològic que tingui. Podem, Junts pel Sí, ERC, la CUP, el PDECat, Puigdemont, Iglesias, Mas, Junqueras o l’alcaldessa de Berga, tots junts i remenats, són el mateix: populisme irresponsable que agita les baixes passions de la turbamulta. Són Le Pen, són Farage, són Brexit, són Orbán, són el pitjor. Són Trump, i llestos. Com sempre, missatges simples per a qüestions complexes. Un moment: ¿no havíem quedat que el populisme era exactament això?

Per una vegada que poden, els cors i danses mediàtics de l’integrisme constitucional perden l’ocasió de treure pit afirmant que són els EUA els que imiten Espanya: que Trump sigui president és un fet indesitjat i indesitjable, que admet paral·lelismes amb la presència de Rajoy a la Moncloa. Començant per l’ús indegut dels mecanismes de la democràcia amb la finalitat de violentar-la i reduir-la a l’absurd, sempre en nom de l’imperi de la llei i d’una pretesa grandesa nacional. A partir d’aquí, totes les mentides i tots els abusos de poder són possibles. I ningú els domina millor, aquí, que el PP de Rajoy. Com Trump allà.

stats